L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'O salvar les pintures de Sixena o obeir la sentència del Suprem'

Aquesta història del trasllat de les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena fa anys que belluga, prou anys perquè ens n’hàgim ocupat a bastament aquí a l’ARA.

L’any 2016 vam publicar un doble reportatge, escrit i audiovisual, sobre el litigi, amb tres localitzacions: Barcelona, on hi ha el MNAC amb les pintures; Lleida, on el Museu Diocesà guardava peces de Sixena (Sixena pertanyia al bisbat de Lleida), i Sixena mateix.

Els convidem a recuperar aquells reportatges, per què contenen tota la informació necessària per entendre que el trasllat de les obres que el Tribunal Suprem ha decidit en sentència és una greu irresponsabilitat patrimonial, entre altres coses. Tots els experts expliquen que, si toquen les pintures, se’ls poden desfer a les mans. Potser han sentit què va passar: les pintures són de començaments del segle XIII, i quan va esclatar la Guerra Civil, fa vora 90 anys, van ser cremades per un grup d'anarquistes (amb ajuda de gent del poble de Sixena mateix) que va incendiar el monestir, com va passar amb tantes altres esglésies aquell 18 de juliol. Quan ja feia dos dies que cremaven, un responsable de la Generalitat, Josep Gudiol, en va salvar el que va poder i ho va traslladar a Barcelona. I el que va poder salvar van ser fragments calcinats, trossos que calia recompondre. Per això, si aneu al MNAC, a Montjuïc, veuran que aquestes pintures cremades, en color sèpia, estan completades amb unes altres afegides més tard, perquè s'entengués què és el que representaven. Encara que Gudiol va fer una feina magnífica, la va fer amb les tècniques disponibles fa 90 anys, i no cal dir que no eren tan bones com les que hi ha ara. Per això, traslladar les pintures és comprar molts números perquè se'ls quedin a les mans, si no és que s’emporten l’estructura sencera on estan enganxades i la traslladen sencera a Sixena. I una curiositat: si mai volguessin fer el mapa lumínic de com eren les pintures, haurien de tornar al MNAC i demanar que els ensenyessin les aquarel·les a color que el 1918 van pintar els alumnes de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner en el curs d’una excursió que van fer a Sixena.

Quan la justícia ja va obligar a traslladar les peces del Museu de Lleida i va rebrotar la reclamació per les pintures del MNAC, estàvem en ple Procés i la idea que es va fer córrer és que unes pintures aragoneses havien de sortir d’una Catalunya que podia acabar sent independent o que volia ser-ho. Ja veuen que ara, en plena etapa de la dita “normalització”, el Suprem sentencia que les pintures han de marxar d’on han estat preservades durant vora un segle. Ni Procés ni històries. Però és que, a més a més, la reclamació de Sixena té molt a veure amb l’ofensiva de l'episcopat espanyol (el que diu que la unitat d’Espanya “és un bé moral a protegir”), que fa vora 30 anys va tocar la frontera de la diòcesi de Lleida, que entrava fins a terres catalanoparlants de la Franja aragonesa, per fer-la coincidir amb les terres administrades civilment per l’Aragó. Sense aquell moviment no tindríem això. Van intentar-ho també amb la diòcesi de Tortosa, que entra a la província de Castelló, però la gent de les parròquies d’allà s'hi va oposar fermament. 

Aquesta matinada, des del Japó, el president Illa ja ha mostrat el seu respecte per la sentència tot i advertir sobre el perill patrimonial pel trasllat. Doncs o una cosa o l’altra: la sentència posa en perill l'obra d’art.

Bon dia.