L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El Suprem, contra el Constitucional'

Ahir al vespre vam tornar de la regió de la Pulla, a Itàlia, al taló de la bota, d'un viatge de sis dies amb una trentena de subscriptors de l’ARA.

Ha estat una experiència molt agradable, primer perquè Itàlia no falla mai, per geografia, per història, per gastronomia, i perquè, sense ànim de voler quedar bé, el contacte amb els lectors del diari en confirma allò que sabem: són gent llegida, preparada, informada, exigent, amb una visió del món des de Catalunya i en català, i aquesta visió homogènia de la realitat va redundar en un ambient molt confortable, a estones molt divertit, amb els nostres guies Quiri i Ester al capdavant. 

Mentre érem a Itàlia, esclar, el món no s’ha aturat, i cada dia, a l’hora d’esmorzar, a l’hotel, les notícies del matí a la televisió només parlaven dels aranzels de Trump i de com Giorgia Meloni, amiga de Musk i simpatitzant de Trump, negociarà condicions més favorables per a un munt de productes italians que omplen els mercats americans, sobretot l’oli, però també el vi, la confecció i les sabates.

Hi ha una cosa clara: Trump està incomodant tothom. Està fent perdre milers de milions a les empreses en capitalització borsària, i ha creat una incertesa absoluta sobre el futur a curt, mitjà i llarg termini, que és el pitjor escenari per a les empreses i per als fons d’inversió i de pensions que en depenen. Trump era vist com l’home de negocis que volia abaixar impostos i que faria guanyar diners a la borsa, però aquesta visió és antiga, està superada. Trump és un narcisista patològic, nacionalista, un actor que negocia des de l’amenaça. Total, que no hi ha brúixola ni GPS per a aquest viatge incert per a l'economia general, perquè no es descarta una recessió, i això vol dir més atur i més pobresa.

Davant la magnitud mundial dels efectes dels aranzels, qualsevol cosa sembla petita, però això no vol dir que no ens afecti. A vegades, per a bé. Avui el Govern aprova el final de les restriccions d’aigua.

I ahir vam saber que el Tribunal Constitucional es dona fins a Sant Joan per resoldre el recurs del PP contra la llei d’amnistia.

Ho va confirmar ahir el president del TC, Conde Pumpido, que va recordar que només sobre l’amnistia tenen 30 expedients sobre la taula per resoldre, entre recursos, preguntes del Suprem i vuit peticions d’empara de persones a qui no s'ha aplicat l’amnistia. Va donar a entendre que el TC acceptarà alguna de les impugnacions del PP, però tothom dona per fet que serà favorable a la llei. I aleshores què passarà? No s’ho perdin: la principal hipòtesi és que els magistrats Manuel Marchena i Pablo Llarena continuïn negant-se a amnistiar els líders del Procés i acudeixin al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Sí, ho han sentit bé, un tribunal espanyol portarà a un tribunal europeu una sentència del més alt tribunal espanyol. Seria un conflicte inèdit en l'àmbit judicial, perquè a part de discrepar del màxim intèrpret de la Constitució i de portar-ho a Luxemburg, el Suprem aconseguiria que encara trigués més a aplicar-se l’amnistia. O sigui, resistència a aplicar la llei i internacionalització del conflicte de part dels espanyols molt espanyols.

A part de la qüestió personal de Marchena i Llarena, el substrat polític de tanta resistència l’explica el president del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, que ara ha escrit un llibre crític amb Feijóo i que ahir va dir que el PP i la dreta espanyola en general estan cometent "l'error estructural" d'obviar el fet que hi ha un Procés que ja no és estrictament català i que, si el PP no lluita per evitar-ho, podria culminar en "l'autodeterminació a través d'una república confederal plurinacional". Un cop més, allò tan vell de “la pàtria està en perill”.

Bon dia.