El govern espanyol vol posar fre a la proliferació d'universitats privades que hi ha hagut a Espanya els últims anys i que està a punt de provocar que n'hi hagi més que de públiques (50 a 46). Aquesta proliferació no seria un problema si no hi hagués la sospita que al darrere de moltes d'elles no hi ha ni prou solidesa acadèmica ni prou estructura, però que tot i així les autoritats autonòmiques corresponents els donen llum verda perquè no deixa de ser una entrada d'activitat econòmica i de prestigi per al territori en qüestió. De fet, un terç de les noves universitats aprovades no han tingut un informe positiu del ministeri d'Universitats, però aquest tràmit no és vinculant. El govern autonòmic té la darrera paraula.
I aquí és on es veuen les diferents aproximacions ideològiques, amb la Comunitat de Madrid i Catalunya en els dos extrems. Madrid és el territori on més han proliferat aquest tipus d'universitats privades (n'hi ha 13, i només 6 de públiques), moltes de les quals online, que busquen atreure sobretot estudiants sud-americans de classe mitjana i alta. De fet, en paral·lel a la llum verda del govern d'Isabel Díaz Ayuso a aquests centres, l'executiu madrileny està escanyant el sistema públic i especialment la seva universitat bandera, la Complutense, tal com denuncia el seu rector. Per tant, es pot veure perfectament un patró ideològic, amb una creixent privatització de l'ensenyament superior, en consonància amb el que es produeix en altres àmbits, com el sanitari i l'educació primària i secundària.
En canvi, el mapa universitari de Catalunya és molt més estable (12 universitats: 7 públiques, 4 privades i una virtual), no hi ha hagut cap universitat nova en els últims 28 anys, i el que s'ha intentat fer és enfortir el sistema i promoure les ja existents. Les dades indiquen que les universitats catalanes ocupen els primers llocs dels rànquings espanyols i són les úniques amb presència als internacionals. La Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma, la Politècnica i la Pompeu Fabra, són centres públics d'excel·lència amb una reputació i una imatge de marca molt potents a nivell internacional. La Universitat Oberta de Catalunya també és un cas d'èxit. Al costat de l'oferta pública n'hi ha també una de privada que és complementària, i casos singulars com la Universitat de Vic, privada però amb elements de la pública.
L'objectiu, en tot cas, ha de ser que totes les universitats tinguin una justificació acadèmica o territorial (com les de Lleida, Girona o Tarragona) i un nivell homologable al sistema europeu. Obrir la porta a centres que no ofereixen prou garanties (potser no cal anomenar-los "xiringuitos", però) acaba repercutint negativament en el conjunt del sistema universitari i devaluant el valor dels títols. La universitat no es pot veure només com una forma de negoci, així que benvingut sigui el decret que endureix els criteris per crear nous centres.
