L'extrema dreta europea, expectant davant la successió del papa Francesc

LondresEn un dels moments claus de la tercera part d'El Padrí (1990), de Francis Ford Coppola, el cardenal Lamberto pronuncia una frase que, si fa no fa, resumeix el debat a què s'enfronta el Vaticà cada cop que mor l'ocupant de la cadira de Sant Pere. "This pope has very different ideas. He’s going to clean house" ("Aquest papa té unes idees molt diferents. Té la intenció de posar ordre i netejar la casa").

En el context de la pel·lícula, l'expressió "to clean house" és una metàfora que s'ha de llegir com a martell contra la corrupció, intencionalitat de fer purga en una institució amb 2.000 anys d'història i renovar-ne els mecanismes de poder. Sens dubte, una tasca pròpia de Déu, més que no pas dels homes. Lamberto, reformista, almenys pel que fa als afers materials de la Santa Seu, tindrà un mal final. Com el mateix papa al qual substitueix i al qual es refereix amb l'esmentada frase, en una picada d'ullet a la misteriosa mort de Joan Pau I (1978), després de trenta-tres dies com a pontífex.

En les circumstàncies geopolítiques actuals, la mort de Francesc, el papa que va arribar des de la fi del món to clean house, es podria aprofitar bé per continuar les reformes –dels afers materials, però també doctrinals, que no ha tocat– empreses per Jorge Mario Bergoglio, bé per donar un cop de timó i fer un viratge de 180 graus.

Les reformes de Bergoglio intentaven endreçar una Església que, en el moment de la seva elecció (2013), estava avergonyida i trasbalsada per la revelació de secrets papals del seu predecessor, Benet XVI, feta pel majordom papal en un llibre que els detallava amb ets i uts, i que retratava el Vaticà com un niu corrupte de gelosies, intrigues i lluites entre faccions. Tot plegat molt en consonància amb la imatge que transmet el thriller Conclave, de Robert Harris, convertit en oscaritzada pel·lícula aquest mateix any.

Trencament o continuïtat

Francesc també va netejar altres taques que se li van resistir a Benet XVI. Per exemple: la readmissió a l’Església d’un bisbe que negava l’Holocaust (el britànic Richard Williamson, finalment excomunicat per l'argentí el 2015), l’evidència creixent de corrupció al Banc del Vaticà, els milers de casos d’abusos sexuals arreu del món comesos per clergues a l'empara del crucifix i, en el món angloparlant, la confusió generada amb la traducció del Nou Missal Romà a l’anglès.

Molt bàsicament, les reformes de Francesc es podrien resumir en obrir l'Església als pobres i els marginats, abordar les desigualtats globals, donar veu als que no en tenen i posar el focus en aquells que viuen a la perifèria. L'acolliment dels homosexuals i dels trans –"qualsevol persona és fill de Déu; Déu no refusa ningú", va dir Francesc referint-s'hi–, l'obertura de les portes del Vaticà a les dones, tímida encara, i la seva preocupació pels mals del neoliberalisme i la salut de la Terra són altres elements fonamentals del seu llegat.

Perdurarà? Hi aprofundirà el successor? Continuarà el futur papa considerant els migrants com els més desvalguts entre els desvalguts? ¿O potser serà l'onada reaccionària i antiimmigratòria la que, com un fantasma que recorre Europa i el món, imposarà la seva agenda?

Algú que s'ha ocupat d'estudiar la relació entre l'extrema dreta europea i la religió és Nicholas Morieson, professor de la Universitat Catòlica de Melbourne. En parla al llibre Religion and the Populist Radical Right, on assegura que molts partits populistes de dreta radical a l'Europa occidental instrumentalitzen el cristianisme no com un "compromís religiós genuí", sinó com una "eina de política identitària". Aquests partits, sosté el professor, invoquen la identitat i l'herència cristiana no per devoció religiosa, sinó per definir i defensar una "identitat culturalment exclusiva", principalment contra l'islam i la immigració. El cristianisme es redefineix així com un "factor cultural de la identitat occidental o europea, més que com un sistema espiritual o teològic".

Un clar exemple d'això seria el comentari que aquest dilluns va fer a la xarxa X Sílvia Orriols, l'alcaldessa de Ripoll i líder d'Aliança Catalana, en relació amb Francesc, al qual va acusar de "promoure i aplaudir la islamització d'Europa via la immigració desenfrenada". Francesc l'anomenaria "infiltrada", com en va dir d'aquells que, des de l'Església, demonitzen els altres. La lectura, aquest dimarts, d'alguns editorials de la premsa més reaccionària de l'estat espanyol, des de La Razón fins a Libertad digital, o el molt breu missatge de comiat de Santiago Abascal, líder de Vox, mostren que Francesc no era de la seva corda: ni en economia, ni, malgrat tot, en valors ètics, morals i religiosos.

Batalla ideològica

Les democràcies il·liberals de l'Europa de l'Est –com l'Hongria de Viktor Orbán, que combat els drets LGBTI– han posat en relleu la relació entre els valors religiosos conservadors i els seus postulats. El politòleg Martin Steven, de la Universitat de Lancaster (Regne Unit), ho ha examinat en grups com el de Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), de l'Eurocambra, que s'ha convertit en una veu important per difondre la ideologia religiosa més retrògrada dins de la Unió. La cara més coneguda d'aquesta òrbita és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, tot i que ara passa per moderada. En especial al costat de l'esmentat Orbán o de Mateusz Morawiecki, ex primer ministre de Polònia per Llei i Justícia.

Un nou papa conservador –com Joan Pau II o Benet XVI– podria tenir un gran ressò en els valors tradicionals que pregonen partits com Germans d'Itàlia, Vox, el polonès Llei i Justícia, el Reagrupament Nacional de Le Pen o el Fidesz hongarès, reforçant les seves bases i atacant valors cristians compartits per Francesc per ser debats culturals woke.

Però l'Església no és monolítica, ni menys encara ho són els fidels. I malgrat algunes intransigències rotundes en les quals Francesc mai no va ser permeable –el debat sobre l'avortament, per exemple–, el missatge senzill i no excloent de l'argentí pot haver calat en sectors socials europeus que no se sentin cridats per les consignes ultres dels grups esmentats. La batalla ideològica, que és també geopolítica, i que es lliura molt a les xarxes, viurà un nou assalt darrere les portes de la Capella Sixtina. Aleshores el món sabrà qui i com posarà ordre al Vaticà els pròxims anys.