Comença a venir flaire d’estiu i alguns mitjans publiquen suplements amb propostes per a les vacances. És el que va fer el Chicago Sun-Times quan va dedicar una pàgina a fer una dotzena de recomanacions literàries. Entre els autors que proposava hi havia Isabel Allende, Percival Everett o Maggie O’Farrell. Però hi havia un problema: cap dels llibres que recomanava d’aquests novel·listes existia, ja que el freelance que havia cobrat l’article l’havia fet demanant ajuda a una eina d’intel·ligència artificial. A partir d’aquí, mai sabrem per què l’aplicació no va fer el de sempre –robar contingut sense atribuir-lo– i va optar per començar a inventar-se llibres imaginaris, prou plausibles per a cada autor. Jo no crec que la IA tingui consciència, si més no en el present estat de desenvolupament tecnològic, però veure-la incórrer en els clàssics pecats venials i humaníssims de voler aparentar més cultura de la que realment es té resulta entre inquietant i entendridor.
Admeto, per tant, que la màquina em genera una empatia que ni el freelance estafador ni els responsables d’edició que no van fer una mínima comprovació aconsegueixen concitar. Les eines d’intel·ligència artificial poden ser molt interessants per sintetitzar informació dispersa a internet, però servir al lector aquesta informació sense contrastar-la és un esport d’alt risc. I també disparar-se un tret al peu, ja que en comptes de reivindicar l'encara necessària participació humana en les feines intel·lectuals delegues a cegues un dels béns més preuats que pots exhibir com a avantatge competitiu respecte als lloros digitals de repetició: el criteri. Només cal haver remenat una mica les IA per saber que es deixarien arrencar tres xips abans d’admetre que no saben una cosa, i això fa que sovint especulin. O, com va dir Sèneca, "no et refiïs mai d’una cita que t’hagi donat ChatGPT".
