Aquesta setmana, dues de les emissions d’El hormiguero s’han convertit en els programes més vistos del dia a Espanya. Dimarts, amb Miguel Ángel Revilla, va aconseguir més de 2.200.000 espectadors. I l’endemà, dimecres, Felipe González va superar la xifra, amb més de 2.300.000. Costa d’entendre aquests resultats tenint en compte que la verborrea dels dos protagonistes es fa insuportable. I més en un format hipotèticament familiar. Els dos convidats s’han convertit en visitants habituals per la seva capacitat de rebentar els audímetres sense cap esforç. Hi ha un fet inquietant en la manera com tots dos es comuniquen en aquest programa: quan parlen miren al públic de la grada més que no pas a Pablo Motos. Fan un discurs que és més propi d’un míting o una declamació pública que no pas d’una conversa.
Revilla va donar detalls del seu contenciós amb el rei emèrit, una circumstància que pot resultar llaminera televisivament. Però les batalletes de González eren molt feixugues i antigues, i alentien un discurs vanitós i abstracte. Com és habitual, va posar el pilot automàtic. El presentador no calia que s’esforcés a fer gaires preguntes perquè el convidat funcionava sol. Ni tan sols hi havia una estructura periodística que ordenés el diàleg més enllà d’unes disquisicions retòriques que semblaven fruit d’un sobrepensament obsessiu. González va a El hormiguero a vomitar una arenga erràtica amb trets egòlatres.
Especulava sobre les converses entre Trump i Putin, exposava teories geopolítiques molt pessimistes sobre Europa i construïa sospites sobre les raons de l’apagada. Recordava frases que li van dir fa dècades vells mandataris, fent memòria d’uns temps millors. Per soporífera que fos l’anècdota, a cada final d’història li injectaven la claca entusiasmada del públic. “¡Yo he sido un socialdemócrata vocacional como Olof Palme!”, expressava amb orgull l’expresident. Motos no podia aportar res més enllà d’un insegur “He, he, he...” davant la sentència. González també deixava anar una mena d’aforismes molt celebrats pel públic: “Soy libre porque digo lo que pienso. Y soy responsable porque pienso lo que digo”, anunciava amb orgull. I la gent aplaudia amb fervor.
La presència de Felipe González està sempre clarament associada a una voluntat d’agitació política, una sacsejada mediàtica a Pedro Sánchez. Motos li va dir: “Te oigo hablar y a veces te echo de menos. ¿Cuándo fue la última vez que hablaste con Pedro Sánchez?”. I li insistia: “Hablemos de España, hablemos de España...” I González, fanfarró i visionari, alertava de les maldats de la política practicada pels actuals socialistes.
Aquell dia El hormiguero no va incloure cap secció, cap col·laborador, cap tertúlia ni cap joc. Ni tan sols van treure el cap les formigues de pelfa. La dissertació de Felipe González va ser una injecció clara, directa i profunda d’ideologia en prime time. La dosi programada de pensament conservador servit com si fos un xaropet per cuidar la salut del país.
