El dilluns d’aquesta setmana començava amb la difusió al programa El món a RAC1 d’uns nous àudios sobre la denominada operació Catalunya. A banda de l’inefable comissari Villarejo, aquest cop les protagonistes eren María Dolores de Cospedal i Alícia Sánchez-Camacho. La gravació data de l’any 2014, en plena eclosió del moviment d’autodeterminació català. En aquella època, Villarejo era comissari de la Policia Nacional, en actiu, i les dues dirigents polítiques concentraven un poder considerable: Cospedal era la secretària general del PP a escala espanyola, i Sánchez-Camacho presidia el PP català. La primera feia i desfeia a Espanya, la segona a Catalunya. Recordem, com a dada molt rellevant, que eren els anys en què el PP governava a Espanya amb majoria absoluta, amb Rajoy de president.
Les converses difoses dilluns, i negades poques hores després per les dues protagonistes en les seves compareixences a la comissió del Congrés dels Diputats que investiga l’operació Catalunya, representen una nova prova de fins a quin punt es va actuar amb total impunitat per esquarterar i decapitar el procés sobiranista català. Plou sobre mullat, en la mesura que les noves revelacions s’afegeixen a les ja conegudes del ministeri de l’Interior dirigit per Jorge Fernández Díaz, i a la constatació que el mateix president Rajoy n’estava perfectament al corrent.
Les evidències que es van acumulant, que probablement no seran les últimes, palesen que per combatre i destruir un moviment polític no només es van tensar, sinó que es van dinamitar les costures de l’estat de dret i el nucli dels drets fonamentals recollits a la Constitució. Tot valia en la defensa del “todo por la patria”: pressions sobre jutges i fiscals, o fins i tot conxorxes amb ells; ús de diners públics per pagar confidents perquè mentissin; voluntat manifesta d’erosionar o dilapidar el bon nom o la imatge pública de dirigents polítics, amb greus conseqüències sobre la seva reputació; utilització d’un cos de seguretat armat, com és la Policia Nacional, per extorquir, o embrutir amb informes que se sabien falsos l’honorabilitat de determinades persones sospitoses de connivència amb l’independentisme; alteració de resultats electorals, és a dir, greu lesió sobre el dret fonamental de la ciutadania a triar els seus representants polítics. Tot plegat, un pom ben florit d’accions amb un fort potencial delictiu.
A mesura que els indicis de criminalitat es van apilant sobre la taula, la pregunta que aflora sempre és la mateixa: i ara, què? La resposta hauria de ser fàcil: en un estat de dret i en una democràcia real, indicis de tipus delictiu s’han d’investigar en seu judicial, s’han de poder jutjar i, arribat el cas, s’han d’imposar les penes pertinents. No ens enganyem, qualsevol cosa que no sigui això suposa un esfondrament de l’estat de dret i una putrefacció del cos democràtic.
Tanmateix, si la resposta és tan fàcil i evident, per què no passa? La resposta a aquesta nova pregunta també és, dissortadament, ben clara: perquè el subjecte de tot plegat és Catalunya. En contra del que es pugui pensar, no és cert que el PP pot actuar amb impunitat per fer el que vulgui; tenim casos com la Gürtel que el PP ha pagat en seu judicial. En canvi, quan el PP, o qui sigui, actua contra Catalunya, pot fer-ho amb total impunitat perquè intueix que tindrà immunitat. Segons el meu parer, aquí rau el nucli dur de la qüestió. I consti que quan dic Catalunya no confonc el procés sobiranista amb el conjunt del país, perquè sé que no són el mateix. Però també sé que si el Procés no hagués estat català, la impunitat i fatxenderia amb què s’actua no serien les mateixes.
Dit tot això, he de confessar que la compareixença de Cospedal i Sánchez-Camacho em va sorprendre en un aspecte: per la seva infinita covardia. Contrasta amb personatges com Villarejo, que quan expliquen el que varen fer no se n’amaguen sinó que en presumeixen. Gent com el comissari s’enorgulleixen de servir l’Estat i de batallar per la seva unitat, i si cal ho fan per mitjans il·lícits, pensant que no els enxamparan mai. Però si cauen, ho fan amb orgull. En canvi, elles dues neguen la pura evidència, amb total desvergonyiment i amb l’aparença que no els pot passar res, que no hauran de retre comptes. Alhora, però, apareixen com a persones porugues i mancades de coratge, incapaces d’assumir els seus propis actes.
El contrast entre les penes i persecucions que hem patit els sobiranistes i la impunitat que envolta els “servidors de l’Estat” resulta brutal i esfereïdor. Segons els tribunals espanyols, nosaltres ens vàrem saltar la legalitat, i per això se’ns han aplicat dures condemnes. Segons el mateix sistema judicial espanyol, els alts dirigents estatals que acumulen evidències de conductes il·legals no cal ni que siguin investigats. Si això queda així, com a mínim que tinguin la decència de no dir-ne justícia.
