Considerem un diàleg dramatitzat amb només dos personatges, centrat en el tema de la corrupció política. De fet, ja n'hi ha uns quants, com ara Dignitat, d'Ignasi Vidal. El que proposo jo seria protagonitzat per un actor que interpretés el filòsof alemany Jürgen Habermas i un altre el comissionista navarrès Koldo García Izaguirre. S'ho imaginen? En una banda de l'escenari, un dels últims grans intel·lectuals europeus vius (té 96 anys); a l'altre costat, un personatge obscur i mig analfabet. L'obra es podria dir Ètica, simplement. Tot plegat pot semblar una idea extravagant... però resulta que ja està inventada i té vint-i-quatre segles. Als diàlegs de Plató és molt freqüent que amb Sòcrates hi dialoguin tipus que en aquell moment resultaven identificables per qualsevol ciutadà d'Atenes i que no eren precisament grans pensadors. De fet, la qüestió de la corrupció, entesa en un sentit ampli, sobrevola la majoria de diàlegs –diguem-ne– polítics del filòsof grec. Tot plegat vol dir que som davant d'un problema que va molt més enllà de les nostres circumstàncies, de la nostra època, del nostre món. No gosaria pas dir que és inherent a la condició humana, però sí que està documentada en tota mena de contextos des de fa mil·lennis.
En aquest sentit, la idea de provar d'erradicar completament la corrupció –o l'assassinat, o altres delictes– resulta més aviat quimèrica. Una altra cosa és dificultar per tots els mitjans possibles la comissió d'aquest tipus de fets, així com castigar-los amb més duresa quan ja s'han produït. Aquesta segona part resultaria relativament senzilla –només caldria modificar el Codi Penal– mentre que la primera és molt difícil. Actualment, es considera que la millor manera de complicar la vida als corruptes és exacerbar la idea de transparència. Això està molt bé sobre el paper, però a l'hora de la veritat no funciona. Quina és aquesta "hora de la veritat" fallida? És ben senzill d'explicar. Facturar a l'administració quantitats irrisòries implica, com potser ja ho han experimentat alguns lectors, un veritable calvari administratiu. L'esforç que suposa emetre una factura per valor de 150 o 200 euros a un ajuntament és grotescament desproporcionat amb relació a l'import facturat. Als corruptes vocacionals els interessen altres aventures que no es decideixen mai en un imprès electrònic amb signatura digital, sinó que sorgeixen en el context d'una llarga sobretaula al reservat d'un restaurant. La corrupció es cova allí. Un cop el corrupte i el corruptor han acordat l'objectiu, la resta només és una qüestió de barra, pocs escrúpols ètics i estètics, amics influents i advocats diguem-ne flexibles amb la legislació vigent. La transparència, entesa ingènuament, pot tenir, doncs, l'efecte contrari al que es desitja. S'exigeix transparència a tot arreu i a tota hora per coses insignificants, oblidant –no sé si malintencionadament o no– que és l'excusa perfecta per ser deshonestos amb bona consciència amb les coses realment significatives, sobretot amb l'obra pública. Observem amb quatre lupes i cinc focus una factureta de 150 euros, i en aquell mateix moment hi ha un parell o tres de paios que, en una agradable penombra, estan ordint un contracte d'execució d'obra per valor de 150 milions mentre fan dringar els glaçons del tercer gintònic.
Què podem fer, doncs, que sigui mínimament realista? La pregunta és retòrica: ja es poden imaginar que no tinc cap resposta concloent, ni conec tampoc ningú que n'hagi ideat una d'infal·lible. Estic convençut, però, que una manera d'atenuar la corrupció relacionada amb la concessió d'obra pública passaria per transformar certes decisions que ara són polítiques en dilemes purament tècnics on els professionals experts no tinguessin només un paper consultiu sinó executiu. Les decisions preses per un nombre significatiu de persones de prestigi haurien de ser sempre col·legiades i només vàlides per majoria. La decisió de fer un pont o una carretera seria política, evidentment; la resta, només tècnica. Algú pot dir que les coses ja es fan d'una manera semblant, però no és veritat, com ho acabem de veure. Tampoc no es penalitzen severament els projectes que impliquen per força una sobredespesa posterior, ni moltes altres coses que podrien corregir-se amb facilitat. Tot això no serviria per desinfectar la política, evidentment, però sí per reubicar el problema més enllà del relat ingenu de la transparència, que ara mateix, i per paradoxal que pugui sonar, és la que permet que l'opacitat més tenebrosa passi desapercebuda.
