A uns ens agrada fer la compra cada dia al mercat, deixar-nos aconsellar per la fruitera o el carnisser, permetre que els productes frescos decideixin el nostre menú diari, decidir-nos pel que més agrada a la nostra dona o als nostres nets, cuinar amb afecte i, si hi ha temps, sense presses, amb delectació, inundant la casa d'aromes del xup-xup, tastar el guisat i, fins i tot, veure'ns forçats a improvisar, aprendre dels nostres encerts i caure en errors nous, gaudir veient menjar els nostres… No em negaran que hi tenim dret.
A uns altres els agrada menjar sense complicar-se la vida amb els procediments. Anar a un restaurant, demanar la carta, triar el que més els vingui de gust, ser servits, pagar i, sense molestar-se a desparar taula, fregar els plats o escombrar les engrunes escampades per terra, seguir amb la seva vida. No els nego que hi tenen dret.
Sempre hi ha hagut aquests dos tipus de persones i sempre hi seran. Als primers, amants dels processos, els apassiona sortir de caça de bon matí; als segons, amants dels resultats, els agrada el conill a la brasa. És el que passa amb la IA.
Quan busquem resultats immediats estalviant-nos els procediments, la IA ens proporciona, sens dubte, una ajuda fenomenal. Però en la IA no hi ha xup-xup. Ens ofereix la salsa ja feta, però no l'experiència del brou gros quallant de mica en mica mentre desprèn l'aroma que estàvem buscant. Amb la IA tot ja està al punt i a la nostra disposició. No ens obliga a improvisar creativament amb el que hi ha per bé de donar menjar als nostres fills i als nostres voraços nets quan es presenten un diumenge a dinar d'improvís. A la vida real l'acció està contínuament fent-se picades d'ullet a si mateixa. Viure humanament és viure decidint.
La millor manera d'entendre la famosa "voluntat de poder" de Nietzsche és experimentant la conquesta del punt exacte, sigui d'un color (en el cas d'un pintor), d'una melodia (en un compositor), d'una seqüència (en un director de cinema) o del punt de caramel d'una salsa. La voluntat de poder és l’experiència intensa del punt exacte. D'això la IA no en sap res de res.
Penseu en el punt exacte de l'amistat. Ens ho mostra Aristòfanes en una de les seves comèdies, La pau. Resumeixo l'escena: un pagès està veient caure mansament la pluja des de l'entrada de casa seva i sent que no hi ha res millor que aquest espectacle generós i gratuït. El cel –pensa– està treballant per ell. No pot ni podar ni cavar la vinya perquè la terra està xopa. El millor que pot fer per celebrar la circumstància és invitar els seus veïns perquè vinguin a beure a casa seva. Torrarà fesols i grans de blat i cobrirà la taula de figues seques. Algun portarà tords i pinsans, calostre i algun tros de llebre (“si és que ahir a la tarda la mostela no se'l va menjar”) i tots gaudiran mentre plou, perquè “aquestes hores són belles”, ja que “el cel treballa per nosaltres i afavoreix els nostres camps”. L’amistat és l’art d’anostrar els processos, d’anostrar el temps.
Lessing deia que el valor de l'home (és a dir, el seu punt exacte) no resideix en la veritat que posseeix, sinó en l'esforç sincer que dedica a assolir-la (que és una altra forma d’anostrar el temps). La possessió ens fa tranquils, indolents, orgullosos. “Si Déu, guardant a la mà dreta tota la veritat i a la mà esquerra el desig ardent d'assolir-la, em digués: "Tria!", a risc d'equivocar-me per sempre i per tota l'eternitat, jo m'inclinaria humilment cap a la mà esquerra”.
Permeteu-me acabar –no sense risc– amb un sonet castellà d'un autor anònim del XVII: "- El que tiene mujer moza y hermosa / ¿qué busca en casa y con mujer ajena? / ¿La suya es menos blanca y más morena / o floja, fría, flaca? – No hay tal cosa. / - ¿Es desgraciada? – No, sino amorosa. / - ¿Es mala? – No, por cierto, sino buena / Es una Venus, es una Sirena, / un blanco lirio, una purpúrea rosa. / - Pues ¿qué busca? ¿A dó va? ¿De dónde viene? / ¿Mejor que la que tiene piensa hallarla? / Ha de ser su buscar en infinito. / - No busca éste mujer, que ya la tiene. / Busca el trabajo dulce de buscarla, / que es lo que enciende al hombre el apetito".
Un apetit encès no ens blinda, ni de bon tros, contra l'error, però ens permet, si més no, aprendre a cometre'n de nous.
És bo recórrer a la tecnologia per accelerar processos quan calgui. Les màquines no es cansen. Però de vegades, amb models complexos d'aprenentatge profund, desconeixem com prenen les decisions, cosa que ens hauria d’inquietar, perquè no seria intel·ligent deixar el nostre apetit a les seves mans.
