Sento el president de la Generalitat parlar sobre el penúltim desastre del sistema protector i dir que actuarà “caigui qui caigui”. La consellera de Drets Socials afirma que ho arreglarà en tres mesos, que prioritzarà la “prevenció” i que la direcció general d’Atenció a la Infància el que necessita és un “model gerencial”. I, més enllà del dolor permanent de conèixer les immenses desproteccions del sistema, em preocupo encara més per les respostes.
Suposo que el president no és conscient que hauria de fer “caure” bona part del Parlament. Traspassa la idea de l’existència de culpabilitats singulars i oblida la llarga llista d’informes que han llegit els diputats, la llarga llista de comissions i resolucions, les confrontacions partidistes a còpia dels periòdics drames, dècades de desconeixement polític sobre l’univers de bona part de la infància de Catalunya, el finançament de programes a partir de diners de la Grossa.
Les respostes de la consellera encara em preocupen més. Traspassa la idea que tot és un problema de mala gestió (que és clar que té molt a millorar) i no sembla tenir consciència de la crisi permanentment aguditzada del sistema. La infància no necessita “prevenció”, necessita infància. No cal que ens ocupem d’ella per evitar futurs problemes sinó per garantir que poden viure la seva infància en el present. El desemparament no és una figura per evitar maltractaments sinó una situació en què els entorns bàsics són insuficients per garantir el desenvolupament o els suports de les persones pròximes no existeixen; quan la precarietat no permet viure allò que un infant necessita viure. Vol fer prevenció? Posi a la cartera de prestacions de la llei de serveis socials finançar dues hores de pare o de mare cada dia per a qualsevol infant. Al sistema protector arriba tot allò que generem quan no s'atén el seu dret a tenir infància. Estar desemparat és no tenir a qui recórrer.
Canviar el sistema requereix tornar al territori i fer possible que els recursos socials i educatius locals, de barri, s’ocupin de la infància. Que no dediquin el seu temps a la gestió de prestacions. Per exemple, per acollir adequadament un infant, els serveis socials i l’escola no necessiten un protocol. Necessiten relacionar-se i acordar com acompanyar junts la seva vida i les impotències dels adults que l’envolten.
Espero que al departament s'adonin que no té sentit el funcionament dels EAIA (equips d’atenció a la infància i l’adolescència). Equips destinats a diferenciar si un infant està “desemparat” i ha de ser atès per la DGAIA, o si està “en risc” i ha de seguir sent responsabilitat de l’ajuntament. Enmig d’una batalla amb els professionals dels serveis socials d’atenció primària desesperats que busquen alguna ajuda o recurs per a infants que necessiten atenció. La immensa majoria de les situacions no responen a maltractaments greus sinó a desemparaments vitals en graus diversos i canviants. Situacions que necessiten multiplicitats de suports, des de l’economia de subsidència al suport familiar complementari per fer possible que el pare o la mare desbordats aportin algun afecte, algun estímul, alguna seguretat a les seves vides. Volen reformar? Tornin a pensar com han de ser els recursos en el territori mateix i impliquin la DGAIA no en retirar nens sinó en treballar complementàriament al barri.
Poden seguir revisant, una a una, totes les mesures protectores. Però apliquin el criteri que no val qualsevol resposta i que totes generen seguretat i privació alhora, i que totes necessiten el rigor professional per compensar els danys afegits. No parlin d’acolliment sense garantir el suport a les famílies que acullen. No posin en mans d’entitats els centres sense garantir que es preocuparan per seguir i supervisar el que fan. No demanin que cuidin nens per solidaritat, en lloc de pagar correctament els professionals.
Al costat del maltractament institucional que es pot produir en l’atenció a la petita infància, la següent situació especialment complexa és la dels nois i noies adolescents, que representen la majoria, per exemple, als centres. Convé que no amaguin l'enorme dificultat de ser útils en vides que passen comptes del passat, vides internades en ple caos, que fàcilment cauran en categories de salut mental, que no poden ser protegides en contra seva. Si investiguen el cas de la noia que ha remogut el fang, és possible que descobreixin que, quan necessitava confiar en algú, el seu tutor canviava cada pocs mesos. Òbviament, ningú sabia res de la seva veritable vida.
Fa molts anys escrivia: “La protecció és un tema menor sotmès a continus canvis i a confrontacions polítiques tan sols circumscrites als casos amb ressonància mediàtica”.
