La idea del blackout, de l'apagada total, és freqüentada per la literatura i el cinema de forma recurrent. La pèrdua o la interrupció del subministrament elèctric és la versió segle XX, laïcitzada i passada per l'imaginari de les societats nascudes de la Revolució Industrial, de la idea de la nit a la Terra, més pròpia de les religions del llibre. És una imatge escatològica: sabrem que som al final de tot perquè s'estendrà damunt la Terra una obscuritat total. En el moment de la mort de Crist, el cel es va ennegrir. També al Diluvi de Noè, etc. La fi del món, per descomptat, sol ser en realitat la metàfora d'un advertiment, o d'un diagnòstic. Mary Wollstonecraft, o Mary Shelley (l'autora de Frankenstein), té una novel·la titulada El darrer home en què s'imagina, des del segle XIX en què ella va viure, un segle XXI en què la societat occidental ha estat arrasada per una terrible plaga, i on els supervivents han de fer vida a les fosques. El cinema, que és un art elèctric, ha imaginat un món sense electricitat en un sens fi de pel·lícules distòpiques, d'acció i de ciència-ficció. En el subgènere del ciberatac, permeteu-me citar la incommensurable Die Hard 4 (aquí, La jungla de cristal 4), en què un Bruce Willis arregla a mastegots un caos total provocat per una banda de terroristes digitals amb ganes de gresca.
Amb internet i les comunicacions que se n'anaven i tornaven, va ser encara més difícil intentar posar una mica d'ordre mental a les informacions que arribaven fragmentàries i confuses. Personalment, em va tocar fer-ho des de Mallorca, un dels pocs indrets en què no es va interrompre el subministrament elèctric (no sempre la insularitat ha de ser dolenta), però on sí que, ja a l'horabaixa, van caure les comunicacions: ni telèfon ni internet. Sense que es tingui encara cap idea clara sobre la causa de l'apagada, algunes veus autoritzades parlen d'una errada sistèmica en la xarxa de Red Eléctrica. L'adjectiu sistèmic conté ressonàncies polítiques i institucionals, però si les enumerem seguirem sense sortir de l'especulació i la conjectura.
I d'especulacions i conjectures no cal ni parlar-ne, perquè des del primer segon s'han desbocat. Les sempre ben informades files dels antivacunes, dels negacionistes del canvi climàtic, dels chemtrails i dels ocells que en realitat són càmeres de vigilància es van activar immediatament i tot es va omplir de teories que relacionen l'apagada amb la mort de Francesc, amb l'anunci del conclave per anunciar el proper pontífex, amb el cas Koldo o amb Begoña Gómez. Els entesos en pandèmies, en la sequera i en la DANA ara són de sobte tots enginyers elèctrics. Existeix sempre, al capdavall, l'apagada voluntària, com la que conta Boris Vian. En un relat seu titulat La boira, tot París, fins al darrer racó, és envaït per una boira tan espessa que no permet veure res a ningú. La boira, a més, és afrodisíaca, i això fa que tots els parisencs i parisenques es lliurin a una descomunal orgia a cegues. Quan finalment la boira s'aixeca, i sense haver-s'ho de dir, tots es treuen els ulls.
