Estrena de “Bodas de sangre” a Barcelona (1933)
Peces històriques
De la crítica d’Ignasi Agustí Peypoch (Lliçà de Vall, 1913-Barcelona, 1974) a Mirador (8-VI-1933). Feia set dies en aquell juny de l’estrena a Barcelona de Bodas de sangre, de Federico García Lorca, tragèdia basada en fets succeïts a Níjar. La mateixa companyia, amb Josefina Diaz de primera actriu, l’havia estrenada a Madrid tres mesos abans. Lorca no va quedar satisfet de com li representaven aquella obra fins que el 22 de novembre de 1935 la companyia de Margarida Xirgu la va interpretar en el Teatre Principal de Barcelona.
Pot dir-se que l'esperit andalús, agressiu i suggestiu es polaritza en dues ciutats, Còrdova i Sevilla. [...] Federico García Lorca no és andalús, sinó de la part cordovesa d'Andalusia. Però García Lorca té l'enorme tacte de defugir el localisme del qual no saben sortir d'altres autors. Té aquest enorme tacte o enorme capacitat creadora; endevinarem cordovesos els personatges de les seves obres, per les característiques cordoveses que l'autor, inevitablement, els dona, però mai perquè un llenguatge local o una geografia explícitament local ens ho demostrin. A Bodas de sangre, la darrera obra dramàtica de García Lorca, estrenada ara a la nostra ciutat, és on es veu més clarament la situació geogràfica de l'obra. La terra cordovesa ho lliga tot en l'obra i n'és com una mena de protagonista. El sol crema la terra resseca i els esperits de la gent. Tot resulta bullent, gairebé salvatge. Passions sense ordre, voluptuositat i tendència vers el color roig pujat. Reyertas i crims que venen a ésser com el límit de la destrucció que els bull a dintre les sangs. Tot això engrandit fins a uns perfils de gegant per la fantasia desbocada de l'autor. […] García Lorca ha agafat folklore i tradicions andaluses. No sé si el tema de Bodas de sangre és un tema de folklore andalús, però en té totes les característiques. Són temes vinguts d'Orient que, de vegades, fan pensar en Tagore. Noces a l'alba, i salutacions a la núvia (aquesta exaltació oriental de la figura de la núvia). [...] Temes orientals, en un ambient voluptuós i oriental de Còrdova. Sexualitat afinadíssima, però agressiva, de les noces. L'erotisme intens i fluctuant de Bodas de sangre, fill d'aquell altre del Càntic dels Càntics de Salomó. La Mare és un nom igualment obsessionat en Tagore i en García Lorca. És tot això que dona a Bodas de sangre qualitats de poema. És una tragèdia escrita fragmentadament, en vers i en prosa. El vers és emprat solament en els moments més lírics. La prosa mai no baixa de to, però serveix, a penes, per deturar la fantasia i la verbositat natural i plena d'imatges del poeta. La prosa prepara els moments més lírics que s'eleven a un to poc corrent. L'obra no descendeix mal del to poemàtic i les figures aconsegueixen una categoria de símbols (la figura de la Mare, singularment), sense perdre mai, però, el seu valor humà. Bodas de sangre vol dir, en el teatre castellà actual, dignificació i noblesa. L'autor ha sabut crear una obra no gens localista per desmentir l'obra poca-solta i reaccionària d'uns quants senyors reumàtics per a ús d'unes quantes dames castellanes massa crescudes per a ésser tan “tocades del bolet”. Poema dramàtic que recorda alguna obra de D'Annunzio i que pot comparar-se amb ella és aquest admirable Bodas de sangre que tan dignament ens ha donat a conèixer la companyia Díaz de Artigas.
