Tots hem vist ja les constants imatges de milers de persones de Gaza fent cua, o barallant-se, per obtenir una mica de menjar, i també dels nens esquelètics i els primers morts per inanició, prop d'un centenar, en un episodi de fam poques vegades vista en les últimes dècades. I tot per la decisió d'Israel d'impedir l'entrada d'ajuda humanitària a Gaza, amb el propòsit de matar o desplaçar a l’exterior tota la població de Gaza, en una neteja ètnica de manual. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza, restringeix l'entrada d'aliments, obliga a tancar els forns per falta de combustible i practica la gana, és a dir, provocar gana de forma expressa, com a arma de guerra i com a càstig polític cap a tota la població palestina, no a Hamàs.
Tot el que s'ha dit sobre la situació actual, però, no és més que la culminació d'un procés polític per afamar els palestins que va començar fa gairebé dues dècades. Ja en la Segona Intifada, concretament l'abril del 2002, la FAO va advertir que augmentava la gana i la malnutrició a la població palestina de la Franja de Gaza i Cisjordània. El bloqueig total que estaven patint va paralitzar l'economia palestina, dependent en gran mesura d'Israel i ja seriosament afectada pels tancaments de fronteres freqüents, fins al punt que es trobava en aquells moments en situació d'extrema inseguretat alimentària.
Sis anys més tard, i després d'una escalada de les hostilitats el juny del 2007, novament la FAO va assenyalar que, des de l'esclat de la Segona Intifada, el 2008 Cisjordània i la Franja de Gaza van continuar patint greus conseqüències econòmiques, humanitàries i socials. El principal factor de la inseguretat alimentària palestina era de caràcter polític. L'augment dels llocs de control a Cisjordània, els tancaments freqüents de la cruïlla de Karni, la restricció de la circulació de persones i béns, l'expansió dels assentaments i la manca d'accés a recursos clau eren processos que perpetuaven la crisi dels mitjans de subsistència.
El 2014, més d'una quarta part de les llars palestines estaven classificades en situació d'inseguretat alimentària, cosa que representava al voltant d'1,6 milions de persones. Es dividien en parts iguals entre persones amb inseguretat severa o moderada. El 2018, el Programa Mundial d'Aliments (PMA) descrivia Palestina com un territori on gairebé un terç de la població no disposava dels mitjans per adquirir aliments nutritius. La inseguretat alimentària era elevada entre les dones –el 32% de les famílies encapçalades per dones patien inseguretat alimentària– i especialment a la Franja de Gaza, on arribava al punt màxim, amb el 54%. Les condicions humanitàries a Gaza –on la pobresa i la inseguretat alimentària afectaven el 53% i el 68,5% de la població, respectivament– seguien deteriorant-se a un ritme alarmant.
El panorama aquí descrit no es pot entendre amb la pura anàlisi política convencional, ja que les sistemàtiques violacions i l'indissimulat menyspreu de les normes més elementals del dret humanitari, o de la simple humanitat que hauria de caracteritzar els éssers vivents, desapareixen completament en el cas palestí, i en especial a Gaza, on s'han superat totes les estratègies elaborades per fer-ho. Disposem d'infinits exemples de casos i coneixem molt bé l'alt cost que es paga en obstinar-se a seguir aquest joc macabre, especialment quan una de les parts, Israel, té com a norma fer pagar per multiplicat qualsevol agressió. Encara que el conjunt de Palestina paga per això, les diferents realitats polítiques i econòmiques de Cisjordània i Gaza s'han acarnissat en aquesta última regió, en ser doblement presonera, a mans d'Israel i de l'estratègia de Hamàs, en un cercle viciós de retroalimentació, i amb el càstig, en totes les seves variants, com a forma de vida instal·lada de forma permanent entre una població maltractada, i on la fam com a escarment polític estratègic juga per desgràcia un rol determinant en aquesta desraó.
