Ni saben guanyar ni saben perdre
1. Avui volia parlar dels mèrits de Hansi Flick, que ha guanyat totes les finals que ha disputat com a entrenador i, només al Barça, ja en porta dues i contra el Real Madrid. O de Pau Cubarsí, l’únic defensa del món que aguanta l’un contra un a Vinícius, Mbappé o Bellingham i els pren la pilota neta, amb una elegància poètica. O de Lamine Yamal, un geni tan jove i tan descarat que tant regala dos gols en una final com es tenyeix amb una mena de fideus Yatekomo que no passen desapercebuts (i que és l’enveja dels que no invertim en xampú). O de Ferran Torres, el jugador que fa tres mesos treia aigua i fang de Paiporta, amb la discreció necessària d’una solidaritat sense trompeteria, i que dissabte va ser escollit el millor jugador d’un partit que passarà a la història. La final de Sevilla va ser un monument al futbol espectacle. Jugaven els dos millors equips del món i va guanyar el més bo, a l’últim xut.
2. Però el partit es va enrarir tantíssim, abans i després de jugar-lo, que m’estimo més parlar del Reial Madrid. Per una vegada he entès, i he estat a prop de comprar, allò que he sentit a dir a tants culers: “M’estimo més que perdi el Madrid que no que guanyi el Barça”. A La Cartuja van passar les dues coses quan menys feia la sensació que es podia repetir aquest fenomen tan summament plaent. El final del partit, amb Rüdiger expulsat per llançar una ampolla a l’àrbitre abans de ser retingut entre quatre companys, amb vermella a Lucas Vázquez per envair el camp per protestar una falta evident de Mbappé, amb l’expulsió també de Bellingham per dirigir-se a l’àrbitre amb actitud agressiva, va ser un xou trist. I no van expulsar també Vinícius perquè no van veure que va ser el primer a llançar un objecte i, com fa tantes vegades, amagar la mà. Aquest Madrid no sap perdre. Però és que fa quatre dies va demostrar que tampoc no sap guanyar.
3. A la Champions, després d’eliminar l’Atlètic en una tanda de penals amb aquell favor arbitral escandalós, alguns d’aquests mateixos jugadors es van encarar a l’afició matalassera. Rüdiger va fer-los el gest de degollar-los, Mbappé es va agafar la cigala perquè l'hi mengessin, Vinícius els ensenyava el logotip de les 15 Copes d’Europa... Continuem? L’estat de crispació d’aquest equip és un símptoma clar de la decadència. El model de Florentino Pérez, exitós per l’allau de Copes d’Europa, s’esberla si no guanya. El personatge, tan adulat acríticament, ja fa catúfols. I, amb les seves rebequeries de criatura consentida, porta el seu club a situacions esperpèntiques. Fer el boicot a la gala de la Pilota d’Or i frenar la sortida de l’avió de l’expedició blanca perquè el jurat va preferir Rodrigo del City per davant de Vinícius va ser un avís de la falta d’esportivitat. La manera com, des de fa anys, utilitza la televisió oficial del club per espantar/coaccionar/intimidar àrbitres de forma preventiva, o a posterioritat, frega el delicte. Quan el periodisme pagat agafa aquesta deriva, i va més enllà fins i tot de la propaganda, esdevé una pràctica de tendències mafioses. L’amenaça de no jugar la final si no els canviaven l’àrbitre o l’absència d’Ancelotti a la roda de premsa prèvia embruten la blancor d’un Madrid gens senyor.
4. I l’àrbitre? Ricardo de Burgos Bengoetxea va sortir al camp emocionalment destarotat i va dissimular-ho com va poder. També és estrany que els àrbitres, que no enraonen mai, concedissin una roda de premsa a la vigília en què les llàgrimes del col·legiat van fer la volta al món. Quan al teu fill, a l’escola, li diuen que el seu pare “és un lladre”, tot trontolla. I té raó. No ho és. Senzillament és dolent. Al partit va xiular tres penals i cap dels tres no ho era. I els que sí que van fer a Cubarsí o a Ferran, ni ell ni el VAR no els van veure. El Madrid ja havia fet la feina. Però no en van tenir prou.