Acabada la Guerra Civil, la família de la meva mare es va veure en dificultats per a la convivència en el seu entorn social. Com moltes altres. El meu avi, en aquell moment amb 48 anys, era un important fabricant de Mataró. L’anarquisme el va posar en perill de mort la primavera del 1936. El 18 de juliol va voler marxar a França, no hi va ser a temps. Va passar els tres anys de guerra amagat a casa seva. Periòdicament el venien a detenir, i la meva àvia deia: “No sé on és”. El gener del 1939 les tropes italianes van arribar a Mataró i el meu avi va sortir al carrer. El van fer alcalde. Pocs mesos després va ser destituït, va anar a la presó i després va ser desterrat. Mai va ser jutjat.
El fill gran havia acabat la carrera de dret, per al meu avi una carrera inútil per al negoci. El va enviar a Kemnitz, a Alemanya, a l’escola d’enginyeria tèxtil. S’hi va passar del 1939 al 1944.
Li vaig preguntar al meu oncle moltes vegades: “Com és possible que no veiéssiu que mataven els jueus?” Ell explicava: “Un dia arribava la Gestapo i buidava una casa, s’emportaven tota la família, ningú en sabia res més. No preguntàvem”.
Quan la guerra anava bé, molts alemanys pensaven que “s’havien de fer sacrificis” per la victòria. Com reconeixia el meu oncle, ningú no feia preguntes. Però el 1943 van començar els bombardejos, cada vegada més intensos. Es deia que un exèrcit de la Wehrmacht havia estat aniquilat a l'URSS. “Tots, jo també, ens vam començar a fer preguntes sobre aquelles persones desaparegudes. És un pes que portaré tota la meva vida, no haver fet res... ni tan sols preguntar”.
Aquesta culpa és la de tot Europa.
No podrem explicar als nostres fills que l’aniquilació del poble palestí a Gaza ha estat un espectacle que hem vist i pel qual no hem fet res. ¿Pot haver-hi avui algun dubte que el que Israel pretén és foragitar tots els palestins de Gaza? Quin sentit pot tenir la destrucció sistemàtica de les infraestructures i els habitatges? I evitar que arribin aliments, obligar la població palestina primer a anar al nord i després al sud, bombardejar escoles, destruir hospitals...? Diu Omer Bartov, historiador de l’Holocaust: “El que Israel buscava des de l’inici era deixar inhabitable tota la Franja de Gaza i afeblir la població fins a eliminar-la o que es veiés obligada a sortir del territori de qualsevol manera possible”.
Karl Jaspers parla de la “culpa metafísica”. “Existeix una solidaritat entre els éssers humans (...) amb relació als crims comesos amb el seu coneixement. Si no faig el que pugui per evitar-los, també soc culpable”.
Un complement del crim és silenciar l’acusació i la descripció dels fets. Avui això és especialment difícil, les imatges estan arreu. Netanyahu ha dit: “Hem de fer una pausa, podem perdre el suport dels pobles que ens ajuden”... els EUA. Cinisme en estat pur.
“La vergonya de la destrucció no es pot esborrar, la confiança en el món va quedar en part destruïda amb el primer atac i del tot amb les tortures. No es pot recuperar”, va dir Jean Améry amb relació a les primeres dècades de l'Estat d'Israel.
La causa jueva va ser un baluard del cosmopolitisme contra la comunitat definida pels trets ètnics. El Likud ho ha destruït. Recordem que Mandela va dir que l’alliberament de Sud-àfrica de l’apartheid no seria complet sense la llibertat dels palestins.
La neteja ètnica del 1948, amb 750.000 palestins foragitats de la seva pàtria, episodi conegut com la Nakba, va ser terrible, però encara deixava espai per a la solució de Yitzhak Shamir, que va ser primer ministre israelià als anys vuitanta: un territori amb dos estats. Ara la política d’Israel està orientada a fer-ho impossible. La política de destrucció a Gaza i la colonització jueva de Cisjordània tenen un fi únic i complementari: el gran Israel, i fer fora els palestins.
Les dues ànimes d’Israel es personifiquen en Vladímir Jabotinski i David Ben-Gurion. El nacionalisme feixista i el laborisme. Menahem Begin va ser deixeble de Jabotinski, i el pare de Netanyahu va ser secretari seu. El 1949, Albert Einstein i Hannah Arendt van escriure una carta al New York Times en què deien: “Les declaracions del partit de Begin són una guia de la seva línia actual. Parlen de llibertat, democràcia i antiimperialisme i fa poc defensaven obertament un estat feixista. Dels seus actes es desprèn el que se'n pot esperar en el futur”.
Amb les victòries a les guerres de 1967 i 1973 i l’ajut permanent dels EUA, Israel era la punta de llança d’Occident contra el món islàmic. Van convertir un estat petit i amenaçat pels seus veïns en la potència militar més important a l’Orient Mitjà.
Avui la potència comunicativa d’Israel no té parangó, ho demostra la capacitat de crear silenci al seu entorn, de condicionar la política dels EUA, de silenciar Europa...
El conflicte d’Orient Mitjà és més greu que la voluntat d’Alemanya de dominar Europa el 1939, que va iniciar la guerra mundial, però avui no hi ha dos blocs al món com en aquell moment. La Xina no és un estat amb una política imperialista més enllà del seu entorn. La gran obra militar xinesa va ser la gran muralla, obra de defensa i de renúncia a l’expansionisme colonialista, quan al segle XVI els seus vaixells eren més grans i moderns que els europeus i Àfrica era un continent inexplorat. És per això que Israel té ara les mans lliures i, com es va veure en el Pla Abraham, pot arribar a acords amb l'Aràbia Saudita i els Emirats del Golf. Això va portar a l’atac suïcida i assassí de Hamàs l’octubre del 2023.
Ara, quan més difícil és conservar la confiança en el futur és quan més important és mantenir-la.
