BarcelonaÉs completament inusual que un president del govern en exercici animi l'oposició a presentar una moció de censura, que és el que ha fet aquest dilluns Pedro Sánchez. La raó és molt clara: Sánchez sap que potser no pot superar una qüestió de confiança (Podem no l'hi votaria) i que en unes eleccions perdria la majoria, però considera que una moció de censura sí que la podria superar, ja que ni tan sols Pablo Iglesias s'atreviria a ajuntar els seus vots als del PP i Vox. De fet, la moció li serviria a Sánchez com una qüestió de confiança bis: quedaria clar que no hi ha una majoria alternativa i podria esgotar la legislatura.
A Génova en són ben conscients, i per això Borja Sémper ha dit que la moció serviria per donar "oxigen" a Sánchez. Però aquest discurs és difícil de mantenir davant un electorat conservador que no entén que, tenint un govern corrupte i autòcrata com se'ls fa creure cada dia, no es faci tot el possible per foragitar Sánchez de la Moncloa. De nou, el president espanyol aconsegueix situar-se en una posició de win-win amb aquesta estratègia: si es presenta la moció guanya i, si no es presenta, aconsegueix debilitar la imatge de Feijóo. I el més important: desvia el focus cap a l'oposició, que és ara la que ha d'intentar explicar per què no la presenta. En el seu dia Jaime Mayor Oreja va popularitzar l'expressió treva-trampa parlant d'ETA. Doncs bé, aquesta seria, des del punt de vista del PP, una moció-trampa.
Feijóo és ara víctima d'una estranya pinça formada per Sánchez i Vox, que li reclama dia sí dia també que presenti la moció. Santiago Abascal demostra tenir olfacte polític per presentar-se sempre com el que està disposat a anar més lluny per fer fora Sánchez. El seu és un discurs que la gent entén. En canvi, Feijóo apareix com l'home que no vol tacar-se les mans, que pretén arribar a la Moncloa sense esforç, simplement deixant-se portar per l'onada mentre altres (el deep state i els corruptes del PSOE) li fan la feina bruta. I encara hi ha un tercer agent que pot treballar per a ell: Pablo Iglesias.
El factor Podem
La gran paradoxa de la legislatura és que la baula feble de la majoria de la investidura no és Junts, com podia semblar al principi, sinó Podem. Iglesias i Irene Montero són els únics, al marge de la dreta, que no tenen por d'anar a eleccions. És més, consideren que ha arribat el moment de matar Pedro Sánchez i Yolanda Díaz, als quals acusen d'haver ordit un pla per fer-los desaparèixer, d'un sol tret. Per Podem un govern de PP-Vox amb el PSOE sumit en una greu crisi d'identitat i Sumar disgregat en mil bocins representa una oportunitat immillorable per tornar als orígens i aspirar a substituir els socialistes com a referent hegemònic de l'esquerra espanyola. Bé, aquesta és la justificació estratègica, però tothom sap que el factor d'animadversió personal hi pesa molt.
El problema és que el 2025 la situació és molt diferent de la del 2015. Podem ja no és aquell moviment encapçalat per un grup de joves brillants que van saber connectar amb el descontentament provocat per la crisi econòmica. Aquells joves avui s'han fet grans, s'han barallat entre ells i s'han desgastat als governs. L'error de no haver previst les rebaixes de penes a violadors en la llei del només sí és sí (que encara no han reconegut) ja va estar a punt en el seu moment de fer descarrilar la majoria plurinacional i va deixar greument tocada la seva imatge. Una altra cosa és que ells ho vulguin assumir. I tot sembla indicar que no és així. Iglesias i Montero s'han bunqueritzat i han desenvolupat la tesi que tothom està contra ells, especialment molts dels que fa quatre dies eren els seus companys de viatge, però també els mitjans de comunicació, per exemple. El victimisme és aquest virus tan estès en la política com letal quan actua com a guia política. Serveix per a Pablo Iglesias en aquest cas, però també es podria aplicar a molts altres, per exemple, a Pedro Sánchez.
