Diumenge passat al matí, i d’acord amb les ordres del president Trump, l’exèrcit nord-americà va atacar tres plantes nuclears iranianes. Poca gent estava informada d’aquests atacs amb antelació. En contra del que exigeix la llei, Trump no va demanar l’aprovació prèvia del Congrés ni la del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquests atacs il·legals han posat de manifest la perillosa absència d’uns límits jurídics eficaços –tant en l’àmbit nacional com en l’internacional– aplicables a la decisió del president nord-americà de fer servir la força armada a qualsevol lloc del món.
Ha esdevingut gairebé una raresa assenyalar que la Constitució assigna al Congrés, no al president, el poder de declarar la guerra. Sí, el president és el comandant en cap de l’exèrcit, però abans de començar una guerra està obligat a demanar l’autorització del Congrés. Això no ho va modificar la Resolució de Poders de Guerra del 1973. Promulgada en resposta a la campanya secreta de bombardejos de Richard Nixon a Cambodja, aquesta llei, que té com a objectiu impedir que un president iniciï guerres il·legals, exigeix demanar l’aprovació del Congrés abans d’ordenar la intervenció de les forces armades nord-americanes “en hostilitats o en situacions en què les circumstàncies apuntin clarament a la participació imminent en unes hostilitats”. L’únic cas en què el president no està obligat a demanar l’aprovació prèvia del Congrés és quan els Estats Units hagin sigut objecte d’un atac i el mandatari hagi d’actuar de pressa per protegir el país.
No és el cas de l’Iran. Ben al contrari. En un discurs en què s’atribuïa el mèrit dels atacs, Trump assenyalava que l’Iran amenaçava els Estats Units des de feia “quaranta anys”. En el que ell o el secretari de Defensa, Pete Hegseth, han dit posteriorment no hi ha res que apunti a una amenaça urgent per als Estats Units: res no impedia al president demanar el consentiment del Congrés abans de desplegar una intervenció armada que podia provocar represàlies contra els Estats Units i les forces nord-americanes a la regió. (I, en efecte, aquesta represàlia es va produir quan l’Iran va disparar míssils contra una base nord-americana a Qatar.) A més, aquests atacs no es poden incloure ni amb calçador en les dues anteriors autoritzacions del Congrés per a l’ús de la força: l’una, del 2001, contra els responsables dels atacs de l’11-S, i l’altra, del 2002, contra l’Iraq a l’època de Saddam Hussein. Així doncs, el president s’ha arrogat un poder que la Constitució concedeix explícitament al Congrés.
A més d’estar obligat per llei a demanar l’autorització del Congrés abans d'iniciar una guerra, el president també ha de sol·licitar l’aprovació del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van dissenyar i defensar un sistema global en què l’ús de l’autoritat coercitiva per part d’un estat contra un altre està subjecte a uns mecanismes col·lectius de control. La Carta de les Nacions Unides estipula que els estats signants “s’han d’abstenir, en les seves relacions internacionals, d’amenaçar o fer servir la força armada contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol altre estat”.
Aquesta prohibició del recurs unilateral a la força és el principi fundacional de l’ordre jurídic de la postguerra. Un estat que ha ratificat la Carta de les Nacions Unides només pot recórrer a la força contra un altre país si el Consell de Seguretat vota l’autorització d’una guerra, o si aquest estat és objecte d’un “atac armat”. Sí, el requisit d’obtenir el suport del Consell de Seguretat és un obstacle, però és tan obstacle per a Rússia i la Xina com per als Estats Units. A més, el requisit de demanar i obtenir l’autorització del Consell de Seguretat abans de fer servir la força armada confereix als Estats Units un poder extraordinari: els EUA són un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat i, per tant, poden vetar qualsevol decisió per autoritzar l’ús de la força. No hi ha cap sistema jurídic perfecte –i aquest no és una excepció, com posen de manifest els actuals conflictes globals–, però la Carta de les Nacions Unides ha contribuït a instaurar l’era més pacífica i pròspera mai vista al món.
Donald Trump s’ha adherit totalment a l’anomenada “doctrina Bush”, un concepte de política exterior segons el qual els Estats Units poden recórrer a l’ús preventiu de la força quan percebin una amenaça per a Washington o per a altres països. Aquest va ser el principal fonament jurídic de la desastrosa Guerra de l’Iraq del 2003, que es considerava necessària per impedir l’ús d’armes de destrucció massiva, unes armes que, com després es va comprovar, no existien. Aleshores, però, com a mínim, abans de llançar aquella guerra el president George W. Bush es va posar en contacte amb el Consell de Seguretat i va demanar i obtenir l’autorització del Congrés.
Des de llavors la majoria de presidents s’han distanciat de la doctrina Bush. Però els presidents republicans i demòcrates s’han basat en interpretacions flexibles del dret a la legítima defensa estipulat a la Carta de les Nacions Unides per fer servir la força armada contra grups terroristes de l’Orient Mitjà. També s’han basat en interpretacions extensives de l’autorització del Congrés del 2001, arran dels atemptats de l’11-S, per recórrer a l’exèrcit. Trump ha anat un pas molt més enllà d’aquestes interpretacions –ja una mica forçades– iniciant una guerra que no té cap base jurídica creïble ni en l’àmbit nacional ni en l’internacional.
Hi ha partidaris del president, com el senador Lindsey Graham, que no estan gens amoïnats per aquest atac il·legal perquè, segons conclouen, “el règim iranià s’ho mereix”. És un argument perillós, al marge del que pensi cadascú sobre la justificació dels atacs. I si bé és cert que Israel té dret a defensar-se, això no li dona –ni tampoc als Estats Units– un xec en blanc per atacar l’Iran quan li vingui de gust.
El fet que el president no estigui sotmès a cap limitació jurídica no és només un problema per a l’equilibri de poders i la seguretat nacional dels Estats Units. Ara és un problema per a tot el món. L’aparent creixement de l’autoritarisme als EUA està propiciant una mena d’autoritarisme internacional en virtut del qual el president nord-americà pot desplegar, només per caprici, l’exèrcit més poderós mai vist al món. En aquest cas, com que no va aconseguir els “acords” fàcils que havia promès, Trump ha demostrat que abandonarà la diplomàcia i la negociació en nom de la força. Les seves accions poden encoratjar encara més els polítics autoritaris de tot el planeta a fer el mateix: és un exemple de com la il·legalitat té el poder de remodelar i transformar l’ordre jurídic global, que ja no es regirà per la llei sinó per la força.
Si es vol aturar aquesta transformació, els altres estats i el Congrés nord-americà han de prendre mesures. Els països s’han d’unir per denunciar aquesta acció il·legal dels Estats Units i exigir que la diplomàcia, no la força, resolgui l’actual conflicte entre l’Iran i Israel. I a llarg termini han de trobar la manera de col·laborar per promoure la legalitat, potser fins i tot constituint un grup formal que adopti sancions col·lectives contra els Estats Units, si es demostra que Washington està decidit a tornar a vulnerar la llei.
Uns quants congressistes han condemnat la decisió il·legal de Trump de fer servir la força armada. Amb això no n’hi ha prou. Ja fa temps que cal reformar el procés amb què els Estats Units prenen la decisió d’entrar en guerra. Per començar, el Congrés ha de prohibir immediatament destinar fons federals a qualsevol ús de la força que excedeixi l’autoritat legal del president. Fa massa temps que els nostres legisladors consenten la pèrdua gradual de la seva autoritat constitucional. Ara han de prendre mesures per recuperar aquest poder abans no s’esvaeixi definitivament i el món hagi de pagar els nostres errors.
Copyright The New York Times
