Un dels rituals ancestrals dels que viuen més enllà de la Panadella quan venen a Barcelona és aparcar “per allà el camp del Barcelona”. Ningú sap del cert d’on ve aquesta santa rutina (abans de Crist? Després? Durant?), però encara és viva com una arengada anciana ballant rock'n'roll amb crosses. Fa quatre dies (o segons l’Església matemàtica que segueixis, tres, o dos…) el Liam Gallagher lleidatà, Llorenç Bonet, addicte a la música i a l’esport aquest de vint-i-dos éssers corrent darrere una pell adobada, va fer el mateix que generacions feien des dels dies dels ilergets.
Bonet deixa l’automòbil, i com que és esportista (ho sento, xiquet), va anar caminant des de l’estadi del Barça fins a la plaça Universitat. Abans que pregunteu al dipòsit, mortal o nuclear, no va passar el que us penseu que havia de passar. Com que el paio és més aviat de cal-no-te-l’acabaràs, el souvenir autòcton, tradicional, nostrat, vaja, el barret mexicà meteorològic que és la xafogor barcelonina, no va acabar amb ell. Uf, va dir ell.
El nostre home és arribat a destí. I se’l veu ataubat. No és un cop de calor. Aixafat. Descol·locat. Enmig de la plaça, com un Paco Martínez Soria del britpop de Manchester que ha vingut a cantar amb el seu grup a la ciutat, enumera tot el que ha vist a mansalva, a dojo, en els seus cinc quilòmetres de cames. La llista només és potable per a famílies nombroses de mida XXXLLL. Hi ha de tot. Però Bonet continua amb aquella cara de panòptic rebel, de cantant de poble-barri. Quan ha passat revista a totes les maletes amb rodes de tots els turistes de tots els colors i panxes possibles. Quan ha revisat totes les botigues de mil menges de mil països que no surten ni al mapa. Quan ha comptat i recomptat patinets, bicicletes, ferralla mòbil amb rodes que van amb hidrogen… Diu com si fos la primera cançó que obre el concert: “El que m’ha sorprès de Barcelona és que no he vist cap nen jugant al carrer”.
Ja sabem que a Barcelona hi ha més gossos que canalla. I hàmsters, gats sense ungles i amb fòbia diagnosticada per psicòlegs a ratolins; ratotes amb carrera, rucs sostenibles, abellerols fosforescents… És la ciutat de les bèsties humanitzades. Els nens estan tancats en presons, en centres de rehabilitació o en teràpies visuals dites la Taronja Mecànica. Hi ha nens, però xapats. Ara, cap al carrer. Cap jugant. Cap lliure. El carrer és per als altres. Els nens embruten. Barcelona Neta de Nens. Jugar és antipedagògic. Pot deformar-los el futur físicament i psicològicament. Ho diu el psicoterapeuta colibrí expert en criatures volàtils.
Barcelona prohibeix alçar el vol. Mireu que ara han hagut de tancar el Museu de l’Art Prohibit. Per tot. Ara potser els que el volien fora muntaran un Museu del Brunch. Art efímer i comestible. Les obres prohibides no van bé per a la panxa i la neurona. Barcelona no vol que hi hagi persones que construeixin. Avui seria impossible el Modernisme. Els Güell, els Gaudí. Les famílies Girona de l’Urgell del Bonet-Gallagher que venien a Barcelona a construir-la i ja deixaven el cotxe al camp. A més, tot ells van tenir nens. Avui ni nens, ni jugar als carrers, ni res. El que es va construir s’ha de destruir. Els que fan néixer s’han d’enterrar. De la fecundació al coitus interruptus com a negoci. "No future", cantaven els punks. "No hi ha futur", canta l’espermatozou barceloní… i català.
