Toni Nadal no sol parlar per agradar, ni per buscar l’aprovació de l’auditori, tant és que l’auditori sigui el seu nebot, un grup d’amics a la sobretaula o el congrés del PP. De fet, no té manies a l'hora de portar la contrària perquè se sent còmode amb el desacord. Per això va deixar glaçats els congressistes populars quan va dir que la llengua que parlen a Mallorca és català, i que allò que els filòlegs han unit que no ho separin els separadors.
En canvi, el van aplaudir quan va dir: “Resulta que les decisions del país les deixem en mans de gent que odia Espanya, és una cosa totalment sorprenent”. Que cadascú parli per ell, però la recent i multitudinària experiència del Procés permet concloure que el període 2010-2019 va ser un acte d’afirmació més que no pas de negació, i va ser tan educat que encara duren les bromes del “ni un paper a terra”. Per cada “puta Espanya” que sentiu, trobareu una quantitat exponencial d’expressions de catalanofòbia, com les que sovint, i sense anar més lluny, etziba la presidenta popular madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. I anar per Europa com fa el PP a demanar que els estats no acceptin el català com a llengua oficial s’assembla força a l’odi, i en algunes persones, a l’autoodi.
Nadal es referia a la influència dels partits independentistes en Sánchez. Però resulta que aquests partits són allà gràcies a uns vots que valen tant com els del senyor Nadal, davant la qual cosa hi ha dues sortides: preguntar-se per què hi ha tanta gent que vol que Espanya marxi de casa seva, o deixar-la votar sense violència policial per veure si marxa o no. Nadal confon odi amb defensa (amb força menys armes, per cert) d’una identitat. I compta, perquè quan a Espanya parlen d’odi no tenen aturador. Recordeu el remei d’aquell xat de militars retirats on un va escriure: “M’encantaria afusellar 26 milions de fills de puta”.
