L'Espanya sempiterna, idèntica a ella mateixa, allò d'España y yo somos así, señora (frase atribuïda sovint a Ortega y Gasset, però que en realitat procedeix d'una obra teatral d'Eduardo Marquina de títol significatiu, En Flandes se ha puesto el sol) es va manifestar dilluns, per partida doble: d'una banda, amb la compareixença de l'exvicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, i de l'altra, en el refús per part del Tribunal Suprem de la querella contra el rei Joan Carles per cinc delictes fiscals, presentada mesos enrere per un grup de fiscals i jutges retirats, alguns dels quals exmagistrats del Suprem.
La inadmissió de la querella va anar a càrrec del jutge Marchena, cal suposar que con sumo agrado per part seva: de fet, l'ha deixada botar uns quants mesos en els llimbs judicials on esperava resposta, i després l'ha esmaixada, com si fos una pilota alta. Els arguments esgrimits per justificar la decisió són els de sempre: o no s'hi veuen delictes, o han prescrit, o el fet que Joan Carles efectués alguns pagaments a Hisenda ja és prova per al Suprem de la voluntat de regularitzar la situació, a pesar que els pagaments els efectués fora de termini. Veiem la maquinària de l'Estat posada al servei de l'encobriment d'un cap d'estat que és, com a mínim, un defraudador, fugit a un altre país sense democràcia ni drets humans, on segueix vivint una vida d'altíssim luxe a expenses dels contribuents espanyols (els que paguem els impostos que ell va evadir). És graciós, perquè els mateixos que encara aplaudeixen Joan Carles en política i a la vida pública es preocupen amb molta sobreactuació per la imatge d'Espanya en el món quan, segons ells, la corroeixen el pèrfid Pedro Sánchez o els insaciables independentistes catalans.
Ja que esmentem el tema, l'operació Catalunya és un dels episodis recents que més han deteriorat la imatge d'Espanya, fins a l'extrem d'haver-li fet perdre durant un temps la categoria de democràcia plena al rànquing de països de The Economist (els altres són l'aporrinament de ciutadans indefensos durant la celebració d'un referèndum, l'empresonament arbitrari –a càrrec del mateix jutge Marchena– de líders polítics i civils independentistes, i l'espionatge de polítics i líders civils amb Pegasus). Tot això tampoc no preocupa els poders de l'Estat, ni els antics governants del Partit Popular: Sáenz de Santamaría es va limitar a cenyir-se a repetir que no sabia res dels fets, i es va abstenir de fer-se l'ofesa, com Alícia Sánchez-Camacho, Cristóbal Montoro o qui va ser el seu cap de files, Mariano Rajoy. La comissió sobre l'operació Catalunya fins ara només aporta una cosa, que a més ja es coneixia: l'evidència que caldria reformular aquest mecanisme, el de les comissions parlamentàries, si es vol evitar que es converteixin invariablement en desfilades de pocavergonyes oportunament desmemoriats. Tribunals, comissions i finalment el no-res: el problema no és tan sols que en surtin indemnes, és sobretot el descrèdit de les institucions i de la democràcia mateixa.
