L'eterna batalla d'ERC: qui ha de manar a Barcelona?

BarcelonaHa passat al llarg de les dues últimes dècades i es repetirà aquest any: ERC tornarà a dividir-se per triar el seu president a Barcelona. Si hi ha una federació propensa a les batalles i pugnes internes, aquesta és la de la capital catalana. Ja han ensenyat les cartes públicament les dues candidatures que s'enfrontaran al congrés del 26 d'abril. Per una banda, Eva Baró, l'actual presidenta de la federació barcelonina que té el suport d'Oriol Junqueras, i per l'altra, Creu Camacho, presidenta d'ERC a l'Eixample i que representa els crítics amb l'actual direcció. L'entrada o no d'ERC al govern de Jaume Collboni marcarà la campanya. Baró proposa una assemblea imminent per abordar-ho i Camacho, recuperar la consulta que es va suspendre el juny de l'any passat. En general, però, a Barcelona les disputes internes venen de lluny: els sectors s'han anat fent i desfent, dirigents han passat d'un bàndol a l'altre i moltes vegades les batalles no han respost a lògiques nacionals. Ara bé, en general, totes han compartit un denominador comú: l'autonomia de Barcelona. O dit d'una altra manera, si, de facto, la federació actuava com un contrapoder de la direcció nacional.

"Barcelona ha estat sempre com un tercer espai", apunta una dirigent dels republicans barcelonins. I amb vida pròpia. L'exemple més recent és de fa un any i mig amb l'enfrontament que van mantenir Eva Baró i Patrícia Gomà, el primer pols a Oriol Junqueras. La primera era la candidata oficialista, mentre que Gomà representava la vella guàrdia del partit que defensava més autonomia per la federació. Ara bé, aquella divisió ha quedat difuminada després del darrer congrés entre junqueristes i roviristes. Per exemple, a la llista de Gomà, hi donava suport l'actual portaveu d'ERC al Parlament, Ester Capella, i totes dues havien estat crítiques amb la direcció de Junqueras. Ara s'han situat al costat del president d'Esquerra. Tot i que Eva Baró va ser cap de gabinet d'Alfred Bosch, els seus camins es van bifurcar en les últimes primàries nacionals, perquè l'exconseller es va presentar contra Junqueras –a qui donava suport Baró.

Però les batalles venen de lluny. L'any 2004, Oriol Amorós es va disputar la presidència de la federació amb Francesc Sánchez. Per una ajustada diferència –un paràmetre que també s'ha repetit al llarg dels anys–, Amorós, el candidat que encarnava el sector portabellista i que no tenia sintonia amb Joan Puigcercós, va guanyar el congrés. Des que Jordi Portabella es va convertir en l'alcaldable dels republicans, l'any 1999 (ho va ser fins al 2014), les famílies a Barcelona es definien, en gran part, pels que s'inclinaven pel seu costat i els que no. Són els que defensaven que la federació tingués una visió barcelonina que marqués la seva pròpia estratègia, cosa que topava amb l'enfocament que defensava la direcció nacional, tot i que Portabella se situava en el sector de Josep-Lluís Carod-Rovira, enfrontat amb Puigcercós. "La pretensió no era ser un contrapoder nacional, sinó tenir personalitat barcelonina", apunta un dirigent del sector portabellista. "El qüestionament permanent de la direcció nacional, si no hi vas alineat, acaba provocant un desgast", apunten fonts de la cúpula nacional d'aquell moment, que no tenen cap dubte que Barcelona actuava com un contrapoder.

La pugna Amorós-Bosch

Quatre anys més tard, Amorós també es va enfrontar a dos candidats: Rut Carandell, per una banda, que representava el sector crític que a escala nacional s'havia presentat amb Joan Carretero; i Xavier Florensa, el candidat que tenia el suport de la direcció nacional. Amorós va tornar a guanyar el congrés. Ara bé, l'exsecretari general de Drets Socials va perdre la batalla que el va enfrontar sis anys després a l'exconseller Alfred Bosch per ser l'alcaldable per Barcelona. Tot i que Junqueras no va fer-ho explícit, va promoure Bosch perquè substituís Jordi Portabella i va guanyar aquelles primàries. Tot i la sintonia inicial, la relació entre els dos historiadors es va deteriorar després que Junqueras triés Ernest Maragall per rellevar Bosch a l'Ajuntament de Barcelona.

Entremig, l'any 2012, després que el mateix Junqueras assumís la presidència d'ERC, va ser de les úniques vegades que a Barcelona només es va presentar una candidatura: la de Patrícia Gomà, que havia estat vicepresidenta amb Oriol Amorós, però que en les primàries amb Bosch es va posar al costat de l'exconseller. El 2014, la direcció nacional, amb Robert Fabregat de candidat, va guanyar el pols a Jordi Solé, el candidat pròxim al sector portabellista, que va retirar la seva candidatura un dia abans de la votació perquè, segons fonts d'aquella llista, van voler "anticipar-se als resultats". Fabregat va presidir la federació durant els anys àlgids del Procés, des del 2015 al 2020.

L'any de la pandèmia, la federació va estar a punt de tornar-se a enfangar en una altra batalla entre dos sectors: un representat per la llavors regidora Marina Gasol, i l'altra per persones com Ester Capella o Albert Castellanos. El nom de consens que va avalar la direcció nacional va ser el de l'exdiputat Gerard Gómez del Moral. "Les batalles internes són molt dures, es pateix molt", apunta un exdirigent republicà. Malgrat tot, des de llavors, la federació no ha aconseguit evitar les disputes i a finals d'abril, el partit tornarà a votar entre dues candidatures.