Jaume Asens: "Molta gent de Comuns que va defensar votar Collboni ara se’n penedeix"

BarcelonaL’eurodiputat de Comuns Jaume Asens (Barcelona, 1972) visita l’ARA arran de la publicació del seu llibre Els anys irrecuperables.

Els anys irrecuperables és una autobiografia política?

— Hi ha alguna cosa de memòries, de rendició de comptes. Tenia la sensació que s'havia tancat un cicle polític i personal i que mereixia un balanç.

I quin balanç fa?

— Hi ha moments vitals i polítics que posen en evidència, quan mires enrere, les transformacions a la nostra societat. Ara la iniciativa politicocultural la porta l'extrema dreta i les seves faccions més radicalitzades. I és veritat que aquí explico uns cicles de lluita en què els moviments socials ocupaven la centralitat del país i sobretot de Barcelona. Tenien una força que ara no tenen. Què ha passat amb tota aquesta societat civil mobilitzada quan tenim aquí al costat, a l'altra banda de la Mediterrània, un genocidi que s'està perpetrant en directe a Palestina?

Al llibre parla dels lligams entre líders com Ada Colau, Gerardo Pisarello, Pablo Iglesias o Íñigo Errejón, que eren activistes però també amics.

— La pregunta de si és compatible o no el poder amb l'amistat és una pregunta que jo m'he plantejat molts cops. Perquè l'amistat és un sentiment pur, noble. En canvi, el poder implica joc de les cadires, egos i relacions que es poden convertir en tòxiques perquè apareix l'enveja i l’ambició. La política tendeix més a dissoldre l'amistat que a reforçar-la. Ho hem vist a Podem, amb dos grans amics com Iglesias i Errejón que es converteixen en enemics.

Encara es considera amic de Pablo Iglesias?

— El considero amic. És una persona que admiro. Ha tingut una gran capacitat d’avançar-se als esdeveniments i d'entendre el moment polític. El govern de coalició és fill de la seva tenacitat.

Diu que, quan van arribar a l’Ajuntament de Barcelona, rebaixar-se el sou va ser un "error de principiants".

— Nosaltres sorgim després del 15-M. Veníem d'una percepció de corrupció generalitzada i volíem demostrar que no anàvem a la política a guanyar diners. Però vam pecar d'un excés de puresa ideològica. A la política hi ha de poder accedir tothom, no només aquells que tenen recursos. En el meu cas, que era advocat i estava molt consolidat, hi vaig perdre diners. Ho vam fer també perquè estàvem negociant amb la CUP per unes llistes conjuntes.

Al llibre revela que Ada Colau estava en contra de votar Jaume Collboni com a alcalde.

— Vist en perspectiva, molta gent [de Comuns] que va defensar votar Collboni ara se’n penedeix. Entre Collboni i Trias no hi ha tanta diferència. El PSC està intentant ocupar un lloc de centralitat i substituir el que significava Trias i Convergència. En termes de ciutat ja és més qüestionable, però en termes de partit va ser un tret al peu. Les possibilitats de tornar a guanyar l'alcaldia són més altes si tens com a antagònic Trias i no Collboni.

Colau hauria de tornar a ser candidata a les municipals?

— A mi m'agradaria que Ada Colau fos un altre cop candidata perquè no tenim ningú com ella que pugui liderar un moment com el que vindrà. Però això ho ha de decidir ella i ara se sent bastant lluny d'aquesta opció.

Ajuda a les relacions entre ERC i Comuns que Elisenda Alamany sigui ara secretària general d’ERC?

— Quan tu busques una relació fraternal entre espais polítics, no intentes fitxar persones d'aquell espai. Crec que tothom pot entendre que es fa difícil que una persona que havia criticat moltíssim Esquerra al cap d'uns mesos passi a un altre partit i a criticar Comuns. Devalua la política i dificulta l'entesa. L'Oriol Junqueras també em va intentar fitxar, en el seu moment.

Si fa 10 anys li haguessin dit que al Parlament hi hauria dues formacions d'extrema dreta, una espanyolista i l’altra independentista, s’ho hauria cregut?

— Segurament no. Molta gent es pensava que Catalunya estava immunitzada davant l'extrema dreta i la pregunta és si ja hi era o no abans del Procés, soterrada, o si és una conseqüència del Procés.

Al llibre relata que va parlar d’Aliança Catalana en una trobada amb Jordi Pujol.

— Ell està preocupat perquè sent que els seus estan massa pendents d'Aliança Catalana i que s’hi volen apropar. I ell té molt clar que Aliança és un perill polític.

Ha canviat la seva percepció de la figura de Jordi Pujol?

— La querella que vaig presentar contra ell la seguiria defensant. Però sí que jo desconeixia la seva dimensió humana. Jo soc d'una generació que va créixer amb Pujol com un tòtem contra el qual em vaig mobilitzar. És una persona molt culta, recorda Merkel en algunes coses. Si finalment és condemnat, seria absurd que entrés a la presó amb la seva edat, des d'una visió humanitària.

Com a eurodiputat, li toca viure el xoc amb els Estats Units i les polítiques de Trump que s'estan carregant la globalització contra la qual vostè també es va manifestar. Això li provoca contradiccions?

— Provoca moltes contradiccions, com les provoquen les crisis. Ara estem en un moment en què té sentit replantejar-se moltes coses del projecte europeu mateix. La gent d'esquerres no estem, en principi, en contra dels aranzels, que no són més que impostos a la frontera. La qüestió és on els posem. I, abans de rearmar Europa, és clau saber per què. Potser el que hauríem de fer és tendir a una major coordinació entre els exèrcits europeus.

Al final, Trump està parlant de castigar la resta de països del món.

— Trump és una reacció nacionalista, xovinista, autoritària, davant d'aquesta crisi del neoliberalisme. Europa està en un sandvitx. S'ha de mirar Àfrica i Llatinoamèrica. També em sembla bé que s'intenti entendre's amb la Xina, però sense oblidar-nos dels drets humans, que s’han de posar a la taula de negociació.

Malgrat el títol del llibre, és optimista respecte al futur?

— El que intento és defensar l'esperança, que no és exactament el mateix que l'optimisme. Sobretot per a les generacions joves, perquè no caiguin en el desànim, en el pessimisme, i perquè entenguin que la batalla per un món millor és una batalla a la qual no podem renunciar mai.