Nou de cada deu immigrants extutelats estudien o treballen

BarcelonaEn pocs dies, Thierno Kalidou Diallo es mudarà del pis que li proporciona una entitat social a un de compartit amb uns quants amics, que haurà de pagar de la seva butxaca. Als 18 anys treballa en un magatzem de roba a Reus i estudia un grau d’atenció sociosanitària, tot i que els seus plans de futur inclouen fer les proves d’accés a la universitat per titular-se en educació social i treure’s el carnet de conduir. Diallo afirma que s’ha “esforçat molt” per arribar on és ara i se sent “satisfet” per haver aconseguit emancipar-se del tot i encarrilar la seva vida en la direcció que volia quan, amb setze anys va decidir aquell 18 d’octubre del 2023 que emigraria. En aquell moment estudiava batxillerat, lluny dels pares i de dos germans, i va trobar els diners per pagar “el viatge”. Després de tres mesos de camí en autobús, caminant i, finalment, en un cayuco, va arribar a les Canàries. “Vaig demanar els diners a un amic dels meus pares i li vaig dir: «Si no moro al mar, te’ls tornaré»”, afirma.

A les Canàries va negar que fos menor d’edat perquè va témer que es quedaria allà bloquejat amb els milers de menors que malvivien en els centres saturats. No va ser fins que el van traslladar a la península i li van costejar l’autobús a Barcelona que va confessar l’edat. Abans de passar sota la tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat va passar les proves d’edat encarregades per la Fiscalia per comprovar, efectivament, que tenia menys de divuit anys. “Jo volia venir a Barcelona perquè volia aprendre català i l’estic aprenent. A poc a poc”, riu.

Com Diallo, la majoria dels menors estrangers no acompanyats han aprofitat el temps que han estat tutelats per la DGAIA per estudiar, ja sigui per continuar amb la formació que van iniciar al seu país d’origen o per començar-ne una de nova. Ho constata la FEPA (Xarxa d'entitats per a l'emancipació juvenil), la federació de referència en l'àmbit espanyol en l’acompanyament a l’emancipació de persones extutelades a partir d’una enquesta a 2.261 menors a Catalunya entre els 16 i 25 anys (des del 2006 se n'han tutelat 20.000).

Segons aquests resultats, un 40% d’aquests nois estudia, un 23% treballa i un 24% compagina les dues tasques, una situació que només viuen el 15% dels joves espanyols de la mateixa edat. Són l’anomenada generació sísí, en contraposició amb els nini, que suposen el 12% d’aquests nois, tres punts per sota de la població jove. La raó d’aquest comportament s’atribueix, en gran part, al fet que des del 2021, quan es va modificar el reglament de la llei d'estrangeria, s’automatitza el permís de treball i els nois no han d’esperar a tenir un contracte per demanar-lo. Diallo n’és un dels beneficiats i, per tant, s’ha estalviat moltes “angoixes”, en paraules de Jordi Sàlvia, director de FEPA.

D’angoixes i pors en parla Yassin el Baied, marroquí natural de la localitat de Kasr al-Kabir, a prop de Tànger. El noi va arribar en una pastera, també amb ganes d’aportar a la família i no ser cap càrrega i va fer els disset anys a la Fiscalia de Menors perquè li fessin les proves d’edat. “La meva mare em va pagar el viatge amb el cor partit, perquè li feia por que m’ofegués, però també li feia por que si em quedava acabés en la mala vida”, recorda. Conscient dels esforços familiars i de com arriscava, afirma que ha triat sempre “el bon camí”, fent cas de tot allò que li deien les educadores socials dels centres i pisos, que a falta de pares l’han guiat i li han donat un cop de mà a l’hora d’aconseguir els permisos.

Poc després de sortir del sistema de protecció de la DGAIA va arribar la pandèmia, que li va complicar aconseguir un contracte laboral indispensable en aquell moment per obtenir el permís de treball. Només amb els estudis bàsics del seu país, va fer un curs per ser oficial de primera de carnisseria, així que lluny de desanimar-se va enviar currículums fins que un carnisser de Santa Coloma de Gramenet hi va confiar i li va fer el contracte. Així s’assegurava la renovació de la residència. “Si et donen una oportunitat l’has d’aprofitar”, afirma. Ara ja treballa en una empresa càrnia a la Zona Franca i viu en una habitació al barri de Pubilla Casas de l’Hospitalet. Diu que la seva idea seria continuar formant-se per avançar professionalment, però, ara per ara, no s’ho pot permetre. “He de treballar, no puc fer altra cosa”, es justifica, i renega dels que vinculen el col·lectiu a la delinqüència o a viure sense treballar: "Que no ens posin tots al mateix sac", reclama.

Els resultats de l'enquesta "desmenteixen els mites i estereotips" dels menors estrangers, sosté Sàlvia, per a qui es demostra que amb "un bon acompanyament" aquests menors acaben amb poc temps "treballant i pagant impostos". La falta de família i la necessitat d'espavilar-se pel seu compte fa que aquest col·lectiu (com els menors extutelats nacionals) s'emancipin abans que la mitjana d'edat de la seva generació, ara ja situada als trenta anys. També es constata que els nois que tenien estudis mitjans i superiors continuen majoritàriament estudiant a Catalunya, fins i tot arriben més a la universitat que els tutelats autòctons (0,42% enfront de 0,30%).

Pel que fa a la principal font d'ingressos, un terç dels nois estrangers ja viuen de la seva feina íntegrament, un 31% gràcies al suport de les entitats de referència i un 27% gràcies a la prestació d'extutelat que reben tots els nois que passen per la DGAIA almenys un any. Per contra, el 18% no té cap ingrés ni prestació i només el 0,09% rep l'Ingrés Mínim Vital (IMV).