Més catalans volen ser maquinistes de Renfe: així és el planter que hi ha a L’Hospitalet

BarcelonaEl traspàs de Rodalies a la Generalitat ha provocat, les últimes setmanes, moltes picabaralles. I no només polítiques. Un dels col·lectius que s'hi ha mostrat obertament en contra ha estat el dels maquinistes de Renfe. Temen que el canvi de titularitat afecti les seves condicions laborals i han intentat (i aconseguit) forçar canvis en l'estructura que tindrà la nova empresa mixta. La falta de maquinistes catalans (actualment el 80% són de fora), la rotació i la mobilitat constant d'aquests treballadors, han tensionat encara més l'operativa d'un sistema ja de per si delicat. La situació, però, podria canviar.

Per primera vegada, les 28 places d'aspirants a maquinistes del Centre de Formació que Renfe té a l'Hospitalet estan ocupades per alumnes catalans. De Cunit, Torredembarra, Puigcerdà, Montgat, Viladecans... "Ha pujat la demanda d'aquí; veiem que la tendència està canviant", admet amb un somriure el maquinista veterà Xavier Ruiz Cantí, coordinador dels estudis i formador d'aquesta nova fornada. Fins i tot hi ha aspirants catalans que s'han quedat sense plaça aquí i han marxat fora de Catalunya (a un dels altres dotze centres que té Renfe a l'Estat) per formar-se. Fins a l'any passat era al revés: la majoria d'estudiants eren de fora i només aterraven a casa nostra per formar-se i iniciar-se en l'ofici; després marxaven més a prop de la família. Els esforços per promocionar aquest ofici —fins i tot amb un estand al Saló de l'Ensenyament— han donat fruits.

El nou planter català, però, entra en aquest món laboral en un moment convuls i amb els usuaris més emprenyats que mai. Aconseguir el títol, a més, no serà ràpid: més de dos anys de formació, pràctiques i múltiples exàmens per aconseguir la llicència europea. "S'ha de tenir molt clar que vols fer la formació, perquè, a més, no és barat", comenta el Roger Sala, un dels alumnes, de 33 anys. El cost del curs, 21.200 euros, també és una barrera d'accés. "Jo no he demanat els diners als meus pares; a mi m'ha costat fins als 33 anys aconseguir-los", explica l'aspirant. El curs tampoc és senzill. És més aviat una cursa d'obstacles que comença amb un primer examen d'accés. "Cal una formació mínima de Batxillerat o FP de grau mitjà i superar una prova que té una part de cultura general, una altra de matemàtiques i física i també de llengua, literatura i història", aclareix Ruiz Cantí. "També han de passar un psicotècnic", afegeix. Les millors notes obtenen una de les 300 places que hi ha anualment a tot l'Estat, de les quals 28 són a Catalunya.

Dijous passat set d'aquests alumnes feien pràctiques davant del simulador. Dos estaven als comandaments de l'aparell que imita les condicions d'una cabina de tren. Des de la seva taula el professor els anava posant proves. "Senyor maquinista, li entro una notificació", diu el professor. "Ara l'alumne ha d'interpretar quin és el problema que se li presenta i activar els protocols corresponents, és un moment delicat", explica Ruiz Cantí. La resta d'alumnes observen atents, des d'un monitor, com s'ho fa el seu company. "No és fàcil, hi ha un munt de normes i procediments específics que cal saber-se. Conèixer tots els senyals, les vies, els recorreguts i saber respondre correctament a qualsevol canvi o problema", explica la Patrícia D'Aprile, una de les poques alumnes noia.

La tradició familiar, la passió pels trens o la conducció i la recerca d'unes bones condicions laborals són els motius que més repeteixen els alumnes quan se'ls pregunta per què han triat aquesta professió. "Jo soc nutricionista i treballava al sector de l'hostaleria, amb molta precarietat —explica la Patrícia—. Tinc dos cosins que són maquinistes i em van convèncer que aquesta era una feina estable, amb sous dignes i que valia la pena fer la inversió". Aquests sous dignes són, segons el conveni, una nòmina que per a un maquinista novell supera els 2.000 euros (comptant els complements) i que augmenta amb el pas dels anys. A més, amb uns horaris compactats. Tot i això, la Patrícia, que ha demanat dos crèdits per pagar el curs, és conscient que quan acabi encara haurà de passar una oposició si vol entrar a Renfe. "M'agradaria quedar-me a Catalunya", assegura. "Jo també, voldria conduir un tren de Rodalies i estar a prop de casa", coincideix el Roger.

Admeten que la xarxa catalana, però, té reptes. "És complicada", diuen. "La zona més difícil és la de l'àrea metropolitana, hi ha molts túnels i moltes bifurcacions a dins", explica Ruiz Cantí que ha rodat molts anys a Catalunya i va ser un dels primers maquinistes de Renfe en portar trens d'alta velocitat a Espanya. "També hi ha més vandalisme, més incidències i menys inversió", assenyala el Roger.

Enfrontar-se als usuaris emprenyats

"De vegades et trobes que, com a maquinista, et fan aturar el tren i tu no saps què està passant. Només que t'has d'aturar", explica el Roger. "És difícil ser la persona que està transportant un miler de persones i no poder explicar-los per què t'has aturat; la informació és necessària per gestionar els ànims", explica Ruiz Cantí, que s'hi ha trobat diverses vegades.

"Ara que ho veig des de dins, i veig que difícil que és solucionar una incidència, penso que tant de bo tothom ho sabés. Res és tan senzill com pot semblar des de fora. El sistema és molt complex", reflexiona la Patrícia. "És molt fàcil demanar que es posin més trens, però per seguretat no se'n poden posar més", continua. "El que és evident és que tot el que està passant a la xarxa de Rodalies no és bo per a ningú, els usuaris són els primers que ho pateixen, però nosaltres també", admet el Roger. "No els podem demanar més paciència, la veritat. Jo penso que mobilitzar-se, com ho han fet els maquinistes, funciona", conclou.