Primer trasplantament de bufeta humana al món

Los Angeles"Era una bomba de rellotgeria", resumeix Oscar Larrainzar, durant una cita de seguiment amb els seus metges. "Però ara tinc esperança", afegeix. Aquest home de 41 anys, pare de quatre fills, va patir un tipus poc freqüent de càncer de bufeta –un adenocarcinoma d'úrac– i va perdre gran part del funcionament natural d’aquest òrgan com a efecte secundari dels tractaments. Aquest mes de maig, però, dos cirurgians de la Universitat de Califòrnia (UCLA) i de la Universitat del Sud de Califòrnia (USC) han assolit una fita mèdica amb ell com a pacient: han fet el primer trasplantament de bufeta humana mitjançant una tècnica nova.

Els responsables d’aquesta intervenció pionera són els metges Inderbir Gill i Nima Nassiri, que qualifiquen aquest trasplantament com "la realització d'un somni" per tractar –en el futur– milers de pacients amb dolor pelvià incapacitant, inflamació i infeccions recurrents. “No hi ha dubte: s'ha obert una porta potencial per a aquestes persones que abans no existia”, afirma Gill, que també és el director del departament d'urologia de la USC.

Fins ara, a la majoria dels pacients que se sotmeten a una extirpació de la bufeta se'ls reutilitza una part de l'intestí per ajudar-los a orinar. Alguns reben un conducte ileal, que buida l'orina en una bossa fora de l'abdomen, mentre que a d'altres se'ls administra una neobufeta, una bossa ficada a dins del cos que s'uneix a la uretra i permet als pacients orinar de manera més tradicional. Però el teixit intestinal, ple de bacteris, està "inherentment contaminat" i la seva introducció al tracte urinari "inherentment estèril" provoca complicacions en fins a un 80% dels pacients, entre les quals hi ha problemes digestius i una reducció de la funció renal.

A finals del 2020, Nassiri i Gill van començar a intercanviar idees sobre els enfocaments mèdics per a problemes greus amb la bufeta i van treballar junts en l’assaig de tècniques robòtiques i manuals. Primer ho van fer en porcs, després en cadàvers humans i, finalment, en donants de recerca humans que ja no tenien activitat cerebral però mantenien la funció cardíaca.

Un dels reptes del trasplantament de bufeta és la complexa infraestructura vascular d’aquest òrgan. Els cirurgians havien d'operar profundament a l'interior de la pelvis del donant per capturar i preservar un subministrament ric de vasos sanguinis perquè l'òrgan pogués prosperar a dins del receptor. Els cirurgians van optar per unir les artèries dreta i esquerra, així com les venes dreta i esquerra, mentre l'òrgan estava en gel, de manera que només es necessitaven dues connexions al receptor en lloc de quatre. Quan la seva estratègia es va perfeccionar el 2023, tots dos van planejar un assaig clínic. I, casualment, va arribar el primer receptor del món: Larrainzar.

Un primer candidat ideal

Quan Larrainzar va entrar a la clínica de Nassiri l'abril del 2024 el metge el va reconèixer. Gairebé quatre anys abans, el pacient havia estat viscut una malaltia renal en fase terminal i un càncer renal i ell va ajudar a extirpar-li els dos ronyons. Però Larrainzar també havia sobreviscut a un tipus rar de càncer de bufeta, i una cirurgia per reseccionar el tumor de l’òrgan l'havia deixat "gairebé sense bufeta", com detalla Nassiri. Si una bufeta normal pot contenir més de 300 centímetres cúbics de líquid, la d’ell n’aguantava màxim 30.

Després d’anys en diàlisi, aquest tractament havia començat a fallar i el líquid s'estava acumulant a dins del cos de Larrainzar. Amb tantes cicatrius a la regió abdominal, però, hauria estat difícil trobar prou longitud d'intestí útil per buscar una altra opció. "Ell era una mena de primer candidat ideal [per al trasplantament]”, afirma el cirurgià.

Després de vuit hores d’operació, els cirurgians li van trasplantar tant la bufeta com el ronyó. Els trasplantaments de ronyó de vegades poden trigar fins a una setmana a processar l'orina, però quan el ronyó i la bufeta es van empeltar dins de Larrainzar hi va haver una gran connexió –"producció immediata"– i el seu nivell de creatinina, que mesura la funció renal, va començar a millorar immediatament.

"Un miracle"

Un nou trasplantament de bufeta tampoc té connexions nervioses al receptor, de manera que tot i que funciona bé com a òrgan d'emmagatzematge, inicialment els metges desconeixien si Larrainzar mai seria capaç de detectar una bufeta plena, i molt menys de retenir-la i buidar-la de manera natural. Sobre la taula es van posar diverses opcions: catèters, maniobres abdominals i un estimulador de bufeta a demanda per ajudar amb l'alliberament d’orina.

Però només dos dies després de rebre l’alta de l'hospital, Nassiri va treure el catèter i li va donar líquids i Larrainzar va sentir immediatament ganes d’orinar. Nassiri ho qualifica de miracle.

Va trucar a Gill i va dir dues paraules: "Ha pixat!"

"No fotis! –va respondre Gill–. M'he quedat de pedra".

"Perp, esclar, tot això és molt, molt preliminar. A veure com va tot", reconeix Gill. "Però és la primera vegada que ha pogut orinar en set anys. Per a tots nosaltres això és enorme", celebra.

Aquests metges tenen previst fer trasplantaments de bufeta a quatre pacients més com a part d'un assaig clínic. L’objectiu és obtenir resultats de la capacitat de la bufeta intervinguda i les possibles complicacions de l'empelt abans de fer un estudi més gran que permeti ampliar l'ús del procediment a més persones.