Una llum blanca al final del túnel? Això és el que passa quan morim

És l’obsessió dels poetes. “Torna la pols a la pols? / Torna l’ànima al cel? / Tot és vil matèria, / podridura i llot?”, es preguntava Gustavo Adolfo Bécquer. Altres recreen la dimensió desconeguda que hi ha al darrere: “Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà: / veuré llavors un altre firmament”, augurava Joan Vinyoli, mentre que Sylvia Plath descrivia: “Alguna altra cosa / m’arrossega per l’aire / –cuixes, cabells; / escates dels meus talons”. També la vinculen amb els records: “Quan la nit sigui la meva memòria. La meva memòria serà la nit”, que deia Alejandra Pizarnik.

La mort és la pedra a la sabata de l’ésser humà, que des de l’antiguitat ha lamentat la impermanència i ha cercat la immortalitat. Ho ha fet també a través del cinema. Qui no recorda Patrick Swayze sortint del seu cos i veient-se en braços d’una joveníssima Demi Moore al film Ghost (1990), mentre refusa deixar-se portar per unes llumetes blanques cap al més enllà?

Al contrari del que es podria pensar, les experiències conscients i extracorpòries de morir van més enllà de la ficció i de les creences individuals, i han estat investigades per la ciència. S’anomenen experiències pròximes a la mort i s’han descrit amb elements comuns com “percepció de llum, interaccions amb altres entitats i records de vida”, explica el professor de neurociències de la UOC Diego Emilia Redolar. Ho fa amb diversos estudis a la mà sobre aquestes vivències, sempre amb pacients supervivents de parada cardíaca. El primer, fet als Països Baixos i publicat el 2001 a The Lancet, va incloure 344 pacients, dels quals el 18% van descriure haver-ho viscut.

Un dels relats recollits en la investigació és especialment desconcertant. Una infermera explica que, durant un torn de nit, una ambulància va portar a la unitat de cures coronàries un home cianòtic i en coma profund, a qui ella li va treure la dentadura postissa per intubar-lo. Una setmana més tard, es va tornar a trobar amb el pacient, ja estable, que va dir: “Aquesta infermera sap on són les meves dents. Vostè era allà quan em van portar a l’hospital i em va treure la dentadura de la boca i la va posar sobre aquell carro”. L’home va explicar “que s’havia vist a si mateix estirat al llit, i que havia percebut des de dalt com els metges i infermers treballaven per reanimar-lo”.

Una altra investigació significativa en aquest sentit és l’AWARE I i II de l’investigador novaiorquès Sam Parnia, els resultats de la qual van ser publicats en una revista científica especialitzada en reanimació cardiopulmonar i aturada cardíaca. Dels 140 supervivents del primer estudi, el 9% van dir haver tingut aquesta mena d’experiències i el 46% va afirmar haver tingut un record mentre patien la parada cardíaca. El segon va ser un estudi prospectiu de 25 centres que només va comptar amb 28 supervivents entrevistats, dels quals el 21,4% van relatar una experiència d’aquest tipus.

Explosió d’activitat

Lluny de tenir motivacions paranormals, sembla que les anomenades experiències pròximes a la mort podrien tenir una explicació científica. Així, sembla que es produirien per un augment transitori de l’activitat gamma coordinada del cervell, que és la que tenim quan somiem, recordem o ens concentrem, fins als 30 segons posteriors a l’aturada cardíaca. Ho apunten diverses investigacions, les més consistents de les quals ens arriben de la Universitat de Michigan, on un equip de científics ho ha comprovat amb ratolins, tal com van publicar a la revista PNAS el 2013, però també amb humans en una investigació a la mateixa publicació el 2022, en què dues de quatre persones en coma monitorades mentre els retiraven el suport vital van registrar una explosió d’activitat gamma. Però, a més d'aquest tipus d'activitat, associada a un estat conscient i a la percepció sensorial, “sembla que hi ha una activitat sincronitzada d’una unió entre l’escorça temporal, l’occipital i la parietal, que podria explicar aquestes experiències”, afirma Redolar.

Però, per què hi pot haver aquesta explosió d’activitat en el moment de morir? O, en paraules del neurocientífic de la UOC: “com pot la gamma augmentar precipitadament just abans que totes les ones electroencefalogràfiques col·lapsin?”. La resposta no està gens clara. No se sap si respon a una funció evolutiva o a una conseqüència de la mateixa crisi que provoca la pèrdua d’oxigen, admet Redolar. Entre les possibles explicacions trobem que “el cervell moribund es troba en un estat de competició entre dues forces oposades, la descomposició de la xarxa cerebral i l'homeòstasi [o equilibri], que lluita per mantenir l’estabilitat” i això podria produir que l’activitat cerebral elevada per la falta d’oxigen “interactués només a través de les connexions supervivents i donés lloc a un flux massiu d'informació”.

“Amb un cervell que està patint pot passar qualsevol cosa”, considera el neuròleg de l’Hospital Clínic i especialista en mort cerebral Carles Gaig, que espera més investigacions que reprodueixin aquests resultats. Per a ell, són especulacions perquè “aquestes freqüències gamma s'han relacionat amb un estat de consciència, però és difícil saber si realment és així i què vol dir en el context d’aquestes persones greument malaltes”. Gaig recorda la complexitat d’aquest òrgan, però també la necessitat d’entendre que és un creador de percepcions: “Si un arbre cau al mig del bosc, i no hi ha un cervell per escoltar el soroll, no existeix el soroll. Tota la realitat és una construcció del nostre cervell”. Per tant, considera que “treure conclusions de l’existència d’una supraconsciència” d’aquesta activitat cerebral en el moment de morir “correspon més a un desig que a una realitat”.

Això ens porta a entomar el gran problema de la neurociència: la consciència. Per a Redolar, que ha escrit La mujer ciega que podía leer con su lengua (Grijalbo), aquest és el principal entrebanc en les investigacions sobre la fi de la vida: “Comencem a saber com funciona la memòria, però no sabem gaire bé com queda sustentada aquesta consciència de nosaltres. Quin correlat neuronal té? Està en alguna estructura? Podem trasplantar un cor, però no podem trasplantar un cervell perquè no tenim les eines. Si les tinguéssim, què passaria amb les experiències?”

Més enllà del cervell

Si la vida passa o no davant dels nostres ulls en el moment de la mort és un misteri, però no ho són pas els canvis bioquímics i físics que pateix el cos. I aquests “depenen de l’edat, de la causa de la defunció, de factors externs com la climatologia i de si la mort és natural o violenta”, explica el forense Narcís Bardalet. Prenem com a exemple un cas dels inicis de la seva carrera, que compta amb prop de 10.000 autòpsies: troben el cadàver d’una dona al riu a Estella, a Navarra, i Bardalet n’analitza l’estat en el moment d’aixecament del cadàver. “Es tracta d’una dona amb un relatiu estat avançat de putrefacció, que està emfisematosa, que té característiques de negada, que té unes lesions a les mans i a les cames”, explica a la sèrie El forense, que es pot veure al 3cat i que recull la seva trajectòria, copsada també recentment per Clàudia Pujol a Els casos més impactants del forense Narcís Bardalet (Ara Llibres). Quins senyals poden ajudar-lo a determinar el moment i la causa de la mort? Entre d'altres, la rigidesa que presenten els cossos durant les primeres 48 hores; els morats causats per la gravetat de la sang (que si és una mort en un medi aquós no apareixen); una taca entre blava i verda a l’abdomen, que fa que s’infli per la putrefacció a partir de les 48 hores; o, posteriorment, l’aparició de butllofes per la descomposició, enumera aquest forense.

Així és com es transforma el nostre cos en arribar al final de la vida, però com es desintegren les cèl·lules, que són els components més bàsics? “La mort cel·lular, generalment, es produeix quan no hi ha una aportació suficient d’oxigen ni de nutrients”, explica Mireia Ortega, divulgadora científica i doctora en biomedicina. Llavors es desencadenen els canvis moleculars, augmenta el calci i té lloc l’autòlisi, a través de la qual “les cèl·lules alliberen enzims que provoquen la seva descomposició”. Després, és el torn dels bacteris. Primer dels que conformen la nostra microbiota i que allotgem al nostre cos, i, després, dels microorganismes externs. En definitiva, tal com afirma Ortega, “el teu cos es menja a si mateix a escala microscòpica”.