Wes Anderson, el director amb més estrelles de Hollywood i el més independent

Enviat especial al Festival de CanesÉs difícil saber com s’ho fa Wes Anderson per continuar exercint d’anomalia feliç al Hollywood actual. El seu cinema es manté, pel·lícula rere pel·lícula, tremendament fidel a si mateix i aliè a modes i tendències, construint una filmografia d’una coherència excepcional en el cinema nord-americà de les últimes dècades. Una república independent dins de Hollywood que només és possible gràcies a la sobrenatural capacitat d’Anderson per convocar en cada pel·lícula un bon grapat d’estrelles internacionals que rebaixen el seu caixet per formar part de l’univers personalíssim del director. Torna a passar en la pel·lícula que ha estrenat aquest diumenge al Festival de Canes, La trama fenicia, que compta entre d’altres amb Benicio del Toro, Tom Hanks, Bryan Cranston, Scarlett Johansson, Benedict Cumberbatch, Riz Ahmed, Michael Cera i, per descomptat, Bill Murray, que ja suma onze col·laboracions amb el director.

El títol fa referència a l’ambiciós projecte per explotar els recursos d'una regió no desenvolupada que fa dècades que impulsa Anatole Korda (Del Toro), un dels homes més rics d’Europa i especialista en sobreviure a atemptats constants contra la seva vida. El pla de Korda està en la fase final, però corre perill, així que l’empresari s’embarca en un viatge a través de la regió amb la seva filla monja i el seu tutor per reunir-se amb els socis del projecte i mirar de salvar-lo in extremis. La trama empresarial, complexa i difícil de seguir per moments, no deixa de ser un pretext per escenificar una història de retrobament entre un pare i la seva filla, interpretada per Mia Threapleton, enèsima nepo baby de Hollywod –és filla de Kate Winslet– i la novetat més refrescant de la troupe d’Anderson.

Després del relatiu relaxament de les coordenades d’estil de Wes Anderson que va suposar Asteroid City (2023), La trama fenicia és un retorn a l’estètica narrativa marca de la casa: diàlegs vertiginosos, escenaris d’un barroquisme fora mida i una posada en escena antinaturalista en què els actors semblen gairebé figuretes de stop-motion que el director manipula a plaer. A través del protagonista, Anderson evoca l’arquetip de magnat dels negocis europeu carismàtic i seductor a l’estil d’Onassis, tot i que la font d'inspiració més directa és el pare de la seva dona, l’empresari libanès Fouad Malouf, a qui dedica la pel·lícula. “És el tipus de personatge que podria haver interpretat Anthony Quinn”, assegura, en el dossier de premsa, Anderson, que va escriure el personatge pensant en Del Toro.

Tot i que La trama fenicia no arriba al nivell de paroxisme formal de La crònica francesa (2021), les últimes pel·lícules d’Anderson s’atrinxeren tant en les seves marques d’estil que sovint ofeguen les emocions que bateguen dins de les històries. I l’impressionant dispositiu narratiu del director sembla, cada vegada més, un fi en si mateix, i no un mitjà per desplegar la història i els personatges.

Mendonça Filho presenta un film singular

Després de l’aclamada Bacurau, el brasiler Kleber Mendonça Filho ha tornat a la competició de Canes aquest diumenge amb la interessant O agente secreto, una història ambientada al Brasil del 1977 i que està protagonitzada per un enginyer que s’oculta en una mena de programa privat de protecció per a perseguits pels poders fàctics d’un estat autoritari i corrupte. La pel·lícula juga una mica a fet i amagar amb l’espectador, movent-se entre el thriller, el drama d’època i l’exercici de memòria històrica amb canvis de rumb inesperats i deixant buits importants del relat perquè l’espectador els acabi d’omplir. Mendonça Filho sembla més interessat en capturar l’estat d’ansietat i paranoia dels nàufrags d’una societat fallida que en estirar els fils argumentals que oferia la història, una decisió qüestionable, però que fa d’O agente secreto un film realment singular.

Un nou Petzold a la Quinzena de Realitzadors

Sorprèn que el cineasta alemany més destacat dels últims anys, Christian Petzold, hagi volgut presentar el seu nou treball en un dels festivals paral·lels de Canes, la Quinzena de Realitzadors, tenint en compte que és un dels cineastes estrella de la Berlinale. Miroirs No. 3 és un drama sobre l’angoixa existencial i el sentiment de pèrdua que entrelliga els destins d’una estudiant de piano que sobreviu a un accident mortal de cotxe i de la dona que l’acull a casa seva perquè es recuperi. Com de costum, Petzold mou les peces de la història amb intel·ligència i elegància, ajudat per la lluminosa interpretació de Paula Beer. S’agraeix la maduresa i la contenció amb què Petzold manega un material que podria haver derivat fàcilment en un drama fulletonesc, però es troba a faltar l’humor i la inspiració de la seva pel·lícula anterior, El cel roig, molt similar en els elements que posava en joc (quatre personatges i una casa rural) però superior a aquesta nova obra de l’alemany.