Una hora al monestir de Sixena

Vilanova de SixenaFa vuit anys i mig, l'aleshores president de l'Aragó, Javier Lambán, va inaugurar les visites a la mostra del monestir de Sixena amb els objectes que hi havia retornat el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per ordre judicial un matí plujós de finals de gener. Dijous passat, 12 de juny, a la tarda feia força calor, a Vilanova de Sixena: uns 34 graus. Faltaven pocs dies per a la reunió del patronat del museu d'aquest dilluns, durant la qual l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el ministeri de Cultura debatran com compliran la sentència del Tribunal Suprem que obliga a tornar a l'Aragó les pintures murals de la sala capitular del monestir i, al mateix temps, com en garantiran la conservació.

Malgrat les millores evidents que les autoritats aragoneses han portat a terme al monestir des del 2017, al llarg de la visita queda ben clar que l'edifici encara no és apte per rebre els murals. "Algú s'atreveix a venir fins aquí?" Al principi del recorregut, la guia intenta que els visitants del primer torn, nou persones en total, dues de les quals periodistes de l'ARA, surtin d'un tros d'ombra on s'han refugiat per apreciar millor un detall de l'edifici. Els visitants són dos matrimonis de jubilats que venen de Saragossa i un grup format per dues dones i un home de mitjana edat que parlen català occidental, tot i que diuen que venen de Barcelona. Aquests últims coneixen un dels operaris que ha obert la porta i que té cura del jardí del pati del monestir. Els saragossans el coneixen perquè fa poc el van entrevistar a la premsa local i els altres li donen records d'un familiar. Fetes les presentacions, la càrrega ideològica del discurs oficial sobre el monestir es fa evident ben aviat: el roig d'algunes de les arquivoltes de l'entrada són roges perquè les van pintar? No, ho són perquè van cremar durant la Guerra Civil. Ben aviat, la guia també parla de les pintures de la sala capitular, que van ser "robades i espoliades".

El monestir de Sixena el va fundar a final del segle XII Sansa de Castella, la dona d'Alfons II el Cast. Com es pot llegir a la web, va acollir "reines, princeses i filles de famílies nobles" i "va servir de dipòsit d'una part del tresor reial i va arribar a ser un dels arxius més importants del regne". En èpoques de bonança, degué ser un lloc espaterrant. A l'absis de l'església, la guia recorda l'envergadura que tenia el retaule major, una de les taules del qual es conserva al mateix monestir, mentre que les altres estan repartides en museus a Osca, Saragossa, Lleida, Barcelona (MNAC), Madrid (el Prado) i Dallas (Meadows). També assenyala que a sota es van trobar unes pintures, que es van deixar perdre i de les quals avui només queden unes restes amb prou feines visibles. Al panteó reial annex, la guia explica la sobrietat de Sansa i assenyala el seu sepulcre, el del seu marit i el de dues de les infantes, les més joves.

Les últimes monges van marxar de Sixena el 2019 i des d'aleshores el monestir ha estat obert de manera intermitent. L'afany de l'Ajuntament de Vilanova de Sixena per obrir més hores l'espai va fer insostenible la relació amb les religioses. A la vora del monestir queda el complex de petites casetes on vivien, uns "bungalous", com els defineix la guia, la recuperació dels quals sembla tenir més potencial per atraure més visitants i per més temps que no pas les obres d'art.

Les visites es van reprendre a finals de març amb la presentació de la remodelació de la sala on s'exposen els béns provinents del MNAC i del Museu de Lleida, l'antic dormitori ara batejat com a Museu dels Béns. Al maig, les autoritats aragoneses van treure pit que durant el primer mes hi havien anat més de 2.500 persones. Però, si el govern de l'Aragó té tanta estima pel seu patrimoni per litigar amb Catalunya durant dècades, ¿per què no dedica més recursos a millorar la visita i col·loca més plafons explicatius al llarg del recorregut? Una de les últimes intervencions que s'han portat a terme ha estat la rehabilitació de la capella barroca de la Immaculada, que aquest dijous també acollia les despulles d'un petit ratpenat.

L'esplendor perduda de la sala capitular

La sala capitular és al cor del recorregut: el grup hi entra a través del claustre, on es torna a notar la calor de valent. A les arrencades d'un parell d'arcs encara es poden veure restes de pintura. La guia resumeix l'esplendor dels murals i el desaparegut enteixinat mudèjar parlant del documental El sueño de Sigena. Aquí els lleidatans queden parats i no es poden estar d'advertir-li que cal fer moltes obres per poder portar els murals a aquell espai. Per a la guia, el retorn de les pintures sembla bufar i fer ampolles i els diu, faltant a la veritat, que el MNAC les ha canviat de lloc set o vuit vegades. I que "una cosa és que les portem aquí i una altra que les exposem". Que hi ha un pla director per tornar-hi a instal·lar les pintures i que caldran uns dos anys d'obres per acabar-la d'adequar. De moment, sembla que està en les mateixes condicions que el gener del 2017.

Els estudis Pemán y Franco i Sebastián Arquitectos han fet una feina encomiable per dotar l'antic dormitori de les monges, aparentment, amb condicions de museu. Els fatídics armaris metàl·lics que es podien veure a l'exposició del gener del 2017 han quedat relegats en un espai de reserva que es pot entreveure per una porta de fusta que de moment no té pany. El muntatge de tot plegat —les vitrines i el terra ceràmic— és funcional i, al mateix temps, recorda la història de l'edifici amb detalls evocadors de gelosies i dels enteixinats mudèjars perduts. Però, una altra vegada, si en aquest lloc s'exposen les obres d'art i objectes tan cobejats, ¿com pot ser que la guia no en faci una explicació detallada i se'n vagi a buscar el grup següent?

El cop de gràcia arriba amb un audiovisual d'uns tres minuts sobre les vicissituds de les pintures murals de la sala capitular, el guió del qual es limita a dir això: "L’incendi que va patir el monestir l’estiu del 1936, durant l'esclat de la Guerra Civil, va afectar greument aquest espai, que va perdre l’extraordinària coberta de fusta mudèjar que cobria la sala, i va afectar també part de les pintures. Poc després, les pintures van ser arrencades i el 1940 van ingressar al Museu d’Art de Catalunya, l'actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, on es troben a l’espera del seu retorn a Sixena". El vídeo inclou imatges dels arrencaments dirigits per Josep Gudiol, però no es parla en cap moment de cap operació de salvament ni tampoc apareix el nom de Gudiol, només al final als crèdits obligatoris de les imatges, provinents de l'Arxiu Mas. Si poguessin parlar, ¿què dirien de tot això les cigonyes que cada any fan niu al monestir i que dijous alimentaven els polls, alienes a tota aquesta disputa?