Aquest any no hi haurà cap concert millor que el de Billie Eilish al Palau Sant Jordi

Barcelona[Les fotografies que acompanyen aquesta crònica són del concert de Billie Eilish al Palau Sant Jordi del 14 de juny. Les ha facilitades la promotora Live Nation amb el vistiplau de l'artista nord-americana, que en aquesta gira no autoritza la presència de fotògrafs de premsa ni càmeres de televisió]

Un dels millors espectacles de l’any, sens dubte. Per la interpretació, per la naturalitat, pel repertori, per la posada en escena i per la comunicació de Billie Eilish amb el públic i la del públic amb Billie Eilish. Dia de gran expectació en el primer dels dos concerts de l'artista californiana al Palau Sant Jordi, amb tot venut des de fa mesos. Mentre el festival Sónar s’acomiadava del recinte firal de Montjuïc, muntanya amunt l’entusiasme era una energia que gairebé es podia tocar amb els dits. El públic va rebre l’artista nord-americana a les 20.13 h amb la cridòria d’agraïment que es dedica a les estrelles realment rellevants, i la va acomiadar encara amb més intensitat a les 21.48 h. L'hora i mitja més ben aprofitada de l'any al voltant d'unes cançons que es ploren en la intimitat de l'habitació i el desconsol i que es ballen en el club i la catarsi.

Eilish ja era rellevant fa sis anys, quan només en tenia 17 i va omplir el Palau Sant Jordi com a debutant. Aleshores havia establert una connexió generacional indestructible gràcies al disc When we all fall asleep, where do we go?, i tot el que ha fet després ha consolidat el seu estatus, sempre amb uns resultats artístics notables, com el magnífic àlbum Hit me hard and soft (2024), un dels millors de l’any passat segons l’ARA. Amb només 23 anys ha guanyat nou premis Grammy i dos Oscars, i la manera com està desenvolupant la seva trajectòria fa pensar que serà una artista de molt llarg recorregut. Tot i estar connectada al batec de la generació Z, té poques hipoteques conjunturals, i tant en la composició com en la interpretació hi ha un pòsit que ve de lluny, del gran cançoner nord-americà. Pop amb profunditat dramàtica i frescor juvenil, i sense cos de ball ni coreografia, una aposta gairebé contracultural en algú nascut al segle XXI.

Una escenografia exemplar

La posada en escena pagava molt la pena: l’escenari al mig de la pista (com en els concerts de Roger Waters), amb una caixa al centre damunt la qual va aparèixer Billie Eilish per cantar Chihiro (ella i tot el públic) mentre els músics es repartien a banda i banda en dos fossats quadrats. De seguida va quedar clar que en aquest cas la posada en escena sí que estava creada amb intenció i criteri, sobretot en l’apartat lumínic. I penjant del sostre, un cub amb quatre pantalles que combinaven imatges del concert amb tot de recursos gràfics i que després s’expandia per formar dos cubs més. Atenta al públic, la californiana passejava i corria per tot el perímetre de l’escenari. També baixava a les zones dels músics, per donar a entendre que no està sola en aquesta aventura. Fins i tot els filmava per mostrar-los a les pantalles.

A la segona cançó, Lunch, ja tenia el Sant Jordi cantant i saltant. Llàstima que al principi la sonoritat emboirés la veu, que no arribava prou nítida, un problema que es va solucionar aviat. El somriure d’Eilish era de satisfacció absoluta. I de seguretat. En una pausa, sense dir res, simplement somrient, va obtenir una ovació impressionant. "Com anem?", va demanar, i la guitarra acústica va obrir la balada Wildflower. Un silenci respectuós insòlit en aquesta mena de concerts de gran format va acompanyar la subtilitat vocal de When the party’s over, que la cantant va començar asseguda com qui explica un conte en un foc de camp i la va acabar estirada com qui busca les raons en les estrelles. És una de les cançons en què Eilish treu més suc als diferents registres de la veu, acompanyada per dos coristes i el so del teclat. Però no l’única. En altres hi aporta un dramatisme molt interessant, mai sobreactuat, que modula dominant les dinàmiques del micròfon.

És una intèrpret extraordinària en el xiuxiueig i el cant respirat, però també quan el melodrama s’inflama, com a The greatest, que va cantar enfilada en la caixa, convertida en un gronxador que pujava i baixava. Just després va fer que les dues coristes sortissin del fossat per cantar juntes Your power, Eilish també amb la guitarra acústica. "Intenta no abusar del teu poder", diu el primer vers. No ho fa, tot i tenir rendides 18.000 persones (segons les dades facilitades per Live Nation). Amb la mateixa disposició va despatxar Skinny, una de les balades més emocionants de l’últim disc.

Novament amb els músics al fossat va fer Oxytocin, de ritmes obsessius, amb la bateria castigant bombo i caixa i una energia més nocturna, que va continuar amb Guess, el tema que va enregistrar amb Charli XCX, que va interpretar des d’un escenari petit situat en un extrem de la pista. Va ser el moment de febre disco, que igualment va amarar una Everything I wanted durant la qual Eilish va filmar-se mentre caminava entre el públic cap a l’escenari principal. El grau de satisfacció que es respirava al Sant Jordi era difícilment comparable a res. Una altra prova: la cridòria que va precedir L’amour de ma vie, pop majúscul que canta amb regust de soul. No és fàcil trobar un ídol pop tan consistent com Billie Eilish.

També va dir unes paraules per lamentar la violència que es viu aquests dies a Los Angeles i altres llocs del món, i en la part final del concert van sonar cançons que defineixen l’altura i la singularitat de la californiana. Per exemple, l’emocionant What was I made for?, que porta cap al crescendo sense estridències i projectant veu i alè amb una tècnica molt especial. O Happier than ever, corejada de cap a peus i sostinguda en els acords puntuals de la guitarra acústica fins que esclata la veu i amb ella un baix rotund. I, finalment, Birds of a feather, pop atmosfèric més que perfecte. Tot ho canta amb una naturalitat prodigiosa, sense sobreactuacions dramàtiques. Potser per això mateix connecta amb el públic d'una manera tan directa, perquè fuig del simulacre teatral. De teatre òbviament n'hi ha, perquè repeteix el mateix en cada concert, però permet que el públic ho visqui com un regal especial sense que li diguin explícitament que és un regal únic. "Us estimo molt!", va exclamar. No li calia res més. Aquest any no hi haurà cap concert millor que el de Billie Eilish al Palau Sant Jordi, i és molt possible que molta gent el recordi com el concert de la seva vida.