"He estat a tots els països de l’Amèrica Llatina i espero morir sense trepitjar els Estats Units"

BarcelonaEl dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940) arriba a la Sala Atrium amb el seu posat afable i un fil de veu, que combina amb uns principis i uns projectes de pedra picada. A punt de fer 85 anys, aquest gegant de la dramatúrgia —renovador del teatre, fundador de la Sala Beckett, defensor de la dimensió literària de la dramatúrgia, influent pedagog i pare putatiu de l’escena catalana contemporània— estrena un nou espectacle a la Sala Atrium, el monòleg La criatura del Dr. Frankenstein, del 20 de maig a l’1 de juny, amb Ferran Audi com a intèrpret. A més, l'autor té diversos títols en procés d’escriptura o pendents d’estrena, i manté una llarga batalla per obrir el Teatro del Común, un espai de formació, investigació, creació, producció i exhibició teatral a Madrid —on viu des de fa gairebé 30 anys, després de 25 a Barcelona—, un cop naufragat el projecte del Nuevo Teatro Fronterizo, una mena de Beckett 2 col·locat en una cotilleria de Lavapiés. "Tinc moments que penso que ho farem de qualsevol manera, i altres que no. Amb el ministre, molts somriures, però res de res". Amb el PP ni ho ha intentat.

A La criatura del Dr. Frankenstein agafa el protagonista de la novel·la de Mary Shelley i en reescriu una versió creuada amb Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. "És el meu mestre absolut, el plagio sempre que puc", admet. "M’alimenta posar-me a l’ombra dels grans mites de la literatura i de personatges que no estan en el meu univers quotidià i real", explica. Així que el seu monstre es dirigeix a una audiència d’acadèmics per reclamar que vol pertànyer al món dels humans, després d’estar dos segles a la frontera. "Ser exemplar únic ha de ser bastant fotut —aventura l’autor—. Tenim la voluntat de pertànyer a alguna cosa, a una col·lectivitat, de no ser diferents". Esclar que per arribar a ser humà haurà de "pagar peatge" i perdre la llibertat, la singularitat, uns valors que avui justament premia el capitalisme, quan hi ha grans líders mundials que més aviat volen deixar de ser humans per ser monstres. "No vull parlar de Trump, que se’m regira l’estómac. Molts dels seus comportaments són tan escandalosament anòmals que suposo que alimenten el seu ego. Però no durarà gaire", confia.

Curiositat i risc

El teatre és la seva gasolina. "Estaré aprenent fins a l’últim dia. Tinc una curiositat una mica morbosa, m’aboco al que no em resulta familiar", afirma l’autor, que està interessat en la intel·ligència artificial i està estudiant maputxe. Després de seixanta anys de trajectòria i títols que són clàssics, com Ñaque o de piojos y actores, ¡Ay, Carmela! i El lector por horas, el seu teatre continua evolucionant: "Repetir fórmules que saps que domines és perillosíssim. Això per a mi és l’esterilització del risc que ha de tenir tota escriptura. Té els seus inconvenients, no ho negaré, perquè intento que el text em reclami coses, i ara tinc tres obres encallades. M’agradaria acabar-les aviat perquè ja no viuré gaire, em fastiguejaria deixar-les inacabades".

En un moment de desinterès general per les notícies i per la realitat, Sanchis manté la fe en el teatre i en la literatura. Està convençut que és per la seva compulsió llatinoamericana. "He estat en tots els països de l’Amèrica Llatina i espero morir sense haver de trepitjar els Estats Units. Des de la Guerra del Vietnam i des que el gegant nord-americà va esclafar Nicaragua i Cuba, que per a mi eren països que tenien una aura d’esperança i possibilitat, que em vaig distanciar absolutament de l’american way of life", sentencia.

Per al dramaturg, el teatre ha estat el lloc on imaginar altres mons possibles des de la ficció. El teatre encara té capacitat transformadora? "És una pregunta que em faig cada dia: realment serveix d’alguna cosa? És immesurable. No podem saber si algun dels nostres personatges ha fet o dit alguna cosa que provoqui alguna reacció en un espectador. Naturalment, jo quan escric intento que es produeixi almenys una esquerda en el teixit de la realitat, sobretot la realitat que es planteja a si mateixa com a única possible". En la seva faceta d’investigador, ara està sistematitzant les tres àrees que poden ser transgressores: la poesia, l’humor i el deliri. "Què fa la poesia, des del punt de vista del sentiment, la percepció i el llenguatge? Com l’humor qüestiona, trenca i relativitza la pesantor del llenguatge? Com el deliri trenca estructures de percepció i de pensament que semblen inamovibles? —planteja Sanchis—. Alguns dels meus mestres, com Clarice Lispector o Leonora Carrington, o Kafka, Beckett i Pinter, són personatges que tenien una estructura psicològica anòmala. I tots tenien l’humor molt present", afirma. Bertolt Brecht és qui va emmarcar els fonaments del seu teatre (tant per la forma com pel fons: la lluita de classes) i la psicoanàlisi li va donar la volada filosòfica i ideològica a la seva literatura.

L’edat no li ha minvat l'empenta o la capacitat creativa. L’escriptor desenfunda una llibreteta que porta al forro de l’americana on anota títols, temes i estructures d’obres que vol escriure o que vol provar en un laboratori de dramatúrgia actoral. Va llegint fins a nou títols. "Ja no les podré escriure amb els pocs anys que em queden", aventura. Una d’elles és Asesinato en la colina de los Chopos, que tancaria la seva trilogia de la Guerra Civil, amb ¡Ay, Carmela! i Terror y miseria en el primer franquismo, i amb la qual voldria parlar dels somnis de l’Espanya republicana i dels "bojos" de Dalí, Lorca i Buñuel quan vivien a la Residencia de Estudiantes on, darrere d’un assassinat, "ja es veuria l’urpa del feixisme que es bat sobre l’europeisme". Repeteix: "Ja no sé si tindré temps".