Hi ha moltes Catalunyes, algunes de més visibles que altres. La metropolitana, la dels nuclis del turisme de costa, la Catalunya buida dels micropobles interiors, la de les ciutats mitjanes, la de les urbanitzacions disperses... Les problemàtiques urbanístiques i socials són diverses i ben reals. Un dels èxits dels governs tripartits, sovint reconegut més a posteriori que en el seu moment, va ser el Pla de Barris concebut i dirigit pel geògraf Oriol Nel·lo: es tractava d'incidir en barris especialment degradats amb actuacions concretes de millora en diferents àmbits. La idea va ser seguida després pel govern Colau a la ciutat de Barcelona, on malgrat les crítiques que va rebre ha tingut continuïtat amb l'alcalde Collboni. Ara el govern de la Generalitat, del també socialista Salvador Illa, s'ha fet seu aquest model de planificació i actuació amb un nou Pla de Barris obert a tots els ajuntaments del país per al període 2025-2029, amb una inversió prevista de 200 milions per any –als quals s'hi haurien de sumar aportacions municipals per un valor total durant el lustre de 600 milions– i amb tres línies d'incidència prioritàries: rehabilitació d'habitatge i d'espais públics, adaptació d'edificis al canvi climàtic i acció social.
La implicació dels municipis és clau. Són els que de debò coneixen els dèficits i necessitats, els que saben realment on cal actuar, els que noten la pressió i els neguits de la gent. La mirada global i la supervisió del Govern també resulten necessàries per equilibrar el territori: posar l'èmfasi inversor en els barris i localitats més desatesos és una manera d'evitar guetos i de treballar, doncs, per a la cohesió social. Posar recursos sobre el terreny és, a més, una política efectiva i pragmàtica per combatre la demagògia de la ultradreta, que s'aprofita de les evidents desigualtats i la manca d'oportunitats per incendiar la convivència.
Quan va començar el primer Pla de Barris, Catalunya tenia una població de 7 milions de persones. En els últims 20 anys n'ha sumat un milió més, tot i passar dues crisis importants, la financera immobiliària i la de la covid. El ràpid creixement ha tensionat moltes ciutats i pobles, i no només en entorns metropolitans. Així, doncs, té tot el sentit tornar a plantejar actuacions ad hoc en els entorns que s'han vist desbordats i que pateixen mancança de serveis i d'infraestructures, i que, per tant, són susceptibles de caure pel pendent de derives socials i econòmiques indesitjables. Més val prevenir que curar, tot i que en alguns casos clarament ja s'arriba tard i s'hauran d'abordar situacions greus enquistades.
Naturalment, caldrà vetllar i exigir que aquest Pla de Barris rebi el finançament promès, que s'executi tècnicament de manera sòlida, amb participació ciutadana i amb coordinació de les diferents administracions, que no caigui en partidismes (ajudar només els municipis del meu color) i que tingui la continuïtat necessària, fins i tot més enllà del quinquenni previst.
