La fiabilitat i previsibilitat alemanya ja fa temps que no són més que un tòpic, però el cert és que ningú s'esperava el que ha passat aquest matí al Bundestag, on el candidat a canceller Friedrich Merz ha obtingut només 310 vots dels 328 que suma la Gran Coalició entre la CDU i l'SPD i no ha obtingut la majoria necessària per ser elegit. El desconcert s'ha apoderat de la política alemanya, ja que ningú ha aclarit qui eren els diputats díscols que s'han negat a seguir la consigna del seu partit ni quins motius tenien per al boicot. El cas és que la votació s'ha repetit a la tarda i llavors sí que Merz ha rebut 325 vots, nou més dels 316 necessaris.
Aquest accidentat inici de mandat, però, representa una mostra de la fragilitat de la coalició, que ni tan sols ha pogut assegurar una votació d'investidura tranquil·la. El fet que a hores d'ara no se sàpiga ni tan sols els motius de la rebel·lió afegeix incertesa a una majoria parlamentària que sobre el paper havia de garantir estabilitat no només a Alemanya, sinó també a la Unió Europea en un moment crucial.
A hores d'ara és una incògnita saber què passarà quan el govern hagi d'aprovar els compromisos inclosos en l'acord de govern, com ara l'enduriment de la política migratòria o l'augment de la despesa en defensa i en altres àmbits per rellançar l'economia alemanya. No se sap si la dissidència ha estat puntual o es mantindrà. Si ve de l'ala esquerra de l'SPD (hipòtesi més probable) o de l'ala dreta de la CDU (potser partidària d'acostar-se a l'extrema dreta de l'AfD?). Tota aquesta confusió arriba en un moment molt delicat, en què la Unió Europea necessita lideratges forts i cohesió política, una fórmula que la Gran Coalició alemanya semblava que garantia.
Esperem que tot plegat no passi d'un ensurt i la coalició comenci a funcionar des del primer dia amb més sort que l'anterior que encapçalava el socialdemòcrata Olaf Scholz, que es va trobar paralitzada per les seves contradiccions internes. L'acord entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates és producte d'una transacció. L'SPD accepta els postulats de la dreta en immigració, i la dreta accepta les receptes keynesianes per a l'economia, abandonant així la històrica obsessió dels conservadors alemanys per l'equilibri fiscal, que és el que ha provocat, segons alguns experts, aquesta mena de recessió autoinduïda que pateix ara mateix Alemanya.
Però el més important és que Merz es converteixi, juntament amb el francès Emmanuel Macron, en el líder que faci avançar la Unió Europea cap a més grans cotes d'autonomia estratègica, que planti cara a les fanfarronades de Donald Trump i mantingui el suport a Ucraïna davant les ànsies expansionistes de Vladímir Putin. Pel seu pes específic, Merz ha d'assumir una responsabilitat més gran que la del seu antecessor, que no va semblar mai estar a l'altura del que se li demanava. Ara bé, per aconseguir-ho, primer haurà d'endreçar casa seva i assegurar que compta amb una majoria parlamentària més sòlida del que s'ha vist aquest dimarts.
