Luis Enrique condueix el PSG a la glòria

Era qüestió de temps que el París Saint-Germain aconseguís guanyar la Champions. El que ben pocs s’esperaven és que aquesta temporada seria la bona. L’any que el club francès perdia la seva gran estrella, Kylian Mbappé, considerat per molts el millor davanter del panorama futbolístic. Però resulta que el millor de tots no era a la gespa, sinó a la banqueta. La inversió multimilionària del club havia de donar els seus fruits tard o d’hora, tot i que l’èxit del PSG no s’entendria sense Luis Enrique Martínez, el tècnic que ha posat ordre al vestidor i tàctica al terreny de joc. El van contractar per aconseguir l’orelluda i va completar la seva obra amb una exhibició a la final de Múnic. L’Inter de Milà no va tenir cap opció. I el resultat, per estrany que sembli, va quedar fins i tot curt.

La producció ofensiva del conjunt de París va ser brutal, com ho ha estat durant tota la Champions, llevat d’aquella eliminatòria de vuitens de final contra el Liverpool que es va acabar resolent als penals perquè la pilota no volia entrar. Semblava que el PSG havia de trobar a faltar el seu màxim golejador de les darreres temporades, quan en realitat ha sorgit un equip coral on tothom va a l’una. I amb una estrella inesperada, Ousmane Dembélé, que tant pot jugar a la dreta com de davanter centre i ha acabat el curs amb 33 gols. No va marcar a Múnic malgrat que va tenir una ocasió d’or. Ahir, altres van fer la feina per ell.

El triomf de Luis Enrique és el d’un tècnic que va estar contra les cordes en l’any del seu debut. Perquè tocava massa coses i perquè estava dient als francesos que tot allò que havien estat fent fins aleshores no servia per dur l’equip a l’èxit. Els conflictes amb l’entorn van ser constants i també les enganxades amb Mbappé, a qui reclamava un joc col·lectiu que el futbolista no semblava disposat a oferir. Quan va estar a punt d’esclatar tot, Luis Enrique va sorprendre dient al club que no tenia por de ser acomiadat, que a ell l’havien contractat per fer la feina i que si se n’anava al carrer l’endemà marxaria tan tranquil a córrer amb bici. El van veure tan segur de si mateix que li van fer confiança. La resta, fruit de prendre decisions valentes, de moltes hores de pissarra i de treball als entrenaments.

Atacar sense parar

El PSG va sortir a fer el que més li agrada al seu entrenador: atacar. I l’Inter havia de decidir si acceptava el repte i pressionava la sortida de pilota o es replegava. A l’hora de la veritat, no va tenir gaire opció de triar res. No va ensumar la pilota i va fer un pas enrere, obligat, mentre els francesos movien l’esfèrica cada vegada més ràpid fins que van aconseguir trencar la defensa al minut 12 amb un gol de delineant. Una primera combinació entre Kvaratskhelia i Fabián Ruiz; una pilota interior de Vitinha per a Doué i el xut final de Hakimi, que rematava a plaer amb el porter Sommer totalment vençut. L’hispanomarroquí demanava perdó a l’afició de l’Inter pel seu passat neroazzurri al mateix temps que Simone Inzaghi intentava apujar la moral dels seus futbolistes donant-los ànims i demanant que no es rendissin. Tot i que, vista la superioritat d’uns sobre els altres, tothom tenia coll avall que era només l’inici d’una golejada.

L’Inter estava grogui perquè ni tan sols se sentia sòlid en defensa. Apareixien els fantasmes de la semifinal contra el Barça. Aquell equip al qual li havien penjat l’etiqueta de ser fiable al darrere s’estava quedant despullat. La diferència del duel a doble partit contra els blaugranes és que en aquella ocasió van poder fer mal amb passades llargues per a Dumfries, Lautaro o Thuram. Ahir el PSG, més endreçat al mig del camp i amb un físic envejable, no va deixar que els italians creuessin el mig del camp tret d’ocasions comptades. I en una d’elles, el PSG ho va aprofitar per llançar un contraatac letal, conduït per Dembélé i finalitzat amb un punt de fortuna per Doué: el tir va tocar al peu de Dimarco i va despistar Sommer, que acabava fent l’estàtua.

La final estava encarrilada i el PSG tan sols va patir una mica en els minuts finals de la primera part. Encara que patir potser és una paraula massa estricta. Es va veure inquietat per un Inter que, a la desesperada i amb l’honor ferit, feia un pas endavant. Tot i així, tan sols va rematar dues vegades a porteria, i poc clares. El PSG, en canvi, va finalitzar el primer temps amb una quinzena de xuts. Al final del partit van ser 23.

El guió de la segona part era fàcil d’imaginar. L’Inter va sortir desbocat i el PSG va mantenir les idees innegociables del seu entrenador. Els italians tan sols van tenir un parell d’arribades fruit de pilotes aturades abans que Doué culminés el contraatac que buscaven els de París per sentenciar, ara sí, la final, coincidint amb la lesió de Çalhanoglu. Per a desesperació de l’Inter, encara quedava mitja hora, temps perquè Kvaratskhelia i Mayulu completessin la golejada més gran en una final de la història de la Champions. I, per estrany que sembli, el resultat hauria pogut ser encara més exagerat.