La indiferència del Girona el condemna a una nova derrota i l'apropa al descens

GIRONADefinitivament, a Girona ja s'han encès totes les alarmes. La derrota contra l'Alabès, un rival directe en la lluita per evitar el descens, afegit a la mala imatge, un tret distintiu ja recurrent, ha provocat la indignació de Montilivi (0-1). L'afició, que no fa gaire idolatrava el seu equip, ara el xiula. De la passió desfermada que hi havia a la ciutat s'ha passat al pànic de comprovar com el vaixell s'enfonsa i ningú no hi posa remei. Els de Míchel tan sols han sumat 6 dels 33 punts en la segona volta, i han guanyat un partit dels últims tretze. Un desastre.

Perquè el Girona té un problema més greu que els resultats: l'equip el formen onze homes que vesteixen la mateixa samarreta però sembla que no es coneguin de res. El patró es repeteix cada setmana, amb independència dels escollits, el rival i la jornada. Tots onze comparteixen una història comuna, sí, però cadascú viu el seu propi camí. No hi ha complicitats teixides, hi ha aventures individuals que ni coincideixen. Alguns fan la sensació de no entendre ni les ordres que han de seguir al damunt del terreny de joc. D'altres les executen erròniament. Amb prou feines es donen suport quan s'equivoquen. Ni un simple picar de mans. Semblen desconeguts. És trist veure els gironins així, amb l'alegria que desprenien i la indiferència que transmeten.

Míchel, des de la banda, s'empipa. Però avui Míchel és un entrenador superat pels esdeveniments. Ja no sap quina tecla tocar, ni en quin moment fer-ho. Fa coses estranyes, el madrileny, que segurament necessita unes llargues vacances. Assenyala jugadors, apartant-los del camp sense donar explicacions quan són fixos, o els torna a fer participar com si no hagués passat res després d'un llarg període d'absència. Contra l'Alabès els va tocar a uns quants.

A Arnau, que va pagar els plats de la golejada a Montjuïc; a Tsygankov, amb febre durant la setmana; a Abel Ruiz, que no jugava des d'inicis de febrer i que ha marxat xiulat, com li ha passat recentment a Miovski; a Asprilla, que volia jugar i ha deixat escapar una oportunitat d'or per reivindicar-se, i a Arthur. Menció especial per al brasiler, l'únic fitxatge del mercat d'hivern. El reforç que havia d'aportar el futbol que l'equip, d'uns mesos ençà, ha perdut. Doncs bé, en un dels dies més importants de la temporada i jugant a casa contra un rival directe al qual havia de guanyar si pretenia tranquil·litat, es va quedar a la banqueta. Hores després, per cert, de sortir publicada una notícia que revelava que el van atracar dijous a la tarda a Barcelona, i que li van pispar un rellotge d'alta gamma que duia al canell esquerre.

No ha sorprès gens veure com el Girona ha continuat amb el seu futbol avorrit i previsible. Els blanc-i-vermells no transmeten res, tan sols neguit i decadència, tot esperant que algú els salvi del pou on han caigut, cada cop més a prop del descens. Més enllà d'alguna acció de Danjuma, entre esbroncada i esbroncada de Míchel, el desert. De fet, ha estat l'Alabès qui ha fregat el gol des del principi, amb una arribada de Kike en contraatac a les mans de Gazzaniga, que ha acabat pujant a rematar córners, com un desesperat. Montilivi no les ha tingut totes en cap moment.

La lògica que s'intuïa

L'estadi s'ha animat quan ha vist Portu i Stuani escalfar, tot just començar el segon temps. Com són les coses que, amb un munt de fitxatges i de milions invertits, els únics capaços de contagiar la parròquia siguin el murcià i l'uruguaià, la parella de sempre. Els ha tingut corrent una bona estona per la banda, Míchel, immòbil tot i les males sensacions. Els vitorians, que s'ho estan jugant tot, han disposat d'un parell de sortides amb perill. Abans del partit estaven a set punts, i ara a quatre. Van de Beek ha respost, i ha obligat a una bona mà de Sivera, i una volea d'Asprilla ha fregat el pal. El Girona ho intentava, però tampoc no li surt res.

La desolació ha arribat amb el gol de Carlos Vicente, que s'ha aprofitat d'una falta d'entesa blanc-i-vermella. És la conseqüència lògica a un mal Girona i a un mal Míchel, que no ha mogut la banqueta fins al minut 68, ja amb 0-1. L'escenari, però, no ha canviat. Podien haver continuat jugant sis mesos seguits i la cosa no hauria millorat. La crisi és pitjor del que s'esperaven.