"Darrere d'un trastorn alimentari, no només hi ha una persona que es vol veure prima, hi ha més profunditat"

BarcelonaQuan tenia nou anys, la Miriam es va centrar de ple en la natació de competició. Feia sis hores diàries d’entrenament, anava a campionats i rebia medalles i reconeixements que feien que, de portes enfora, la seva vida fos exemplar. Centrada en l’esport i en l’alt rendiment, també havia trobat en els amics i companys del club tot el suport emocional i l’amor que li havia mancat a casa. Fins que un dia, el seu cos comença a canviar. De tenir un cos infantil va passar a experimentar tots els canvis físics i hormonals de l’adolescència. Li van créixer els pits, va començar a tenir corbes i a patir tota mena de transformacions amb les quals no es reconeixia ni se sentia còmoda. Quan es mirava al mirall, veia la seva imatge totalment distorsionada, fins que el rebuig va ser tan gran que es va començar a obsessionar amb el seu cos i en l’alimentació. A poc a poc, va entrar en una espiral d’entrenament i de restricció alimentària de la qual li era molt difícil sortir. Exteriorment, continuava sent una nena gairebé perfecta, però el que ningú sospitava és que, quan es quedava sola, patia afartaments de dolços i de tota mena de menjar que després acabava vomitant. Tot aquest infern ara l’ha fet públic al seu llibre Atrévete a comerte la vida (Grijalbo, 2025). “Volia mostrar que darrere d’una dona amb un trastorn alimentari no només hi ha una persona que es vol veure prima, sinó que també hi ha moltes altres capes de profunditat”, explica l’autora, Miriam Salinas, que avui en dia és psicòloga i està especialitzada en ansietat pel menjar.

Engolir emocions

A les pàgines del llibre, ella relata com va patir de petita el que anomena la “síndrome de la nena bona”. És una forma de comportament tradicionalment vinculada a les nenes i a les dones i que fa que se sentin obligades a complaure la resta en tot moment, a intentar evitar conflictes o generar problemes. És un patró que busca l’aprovació externa de la família i de la societat en general i tot sovint és a costa del seu benestar emocional i psicològic. “És una síndrome en què es té molt castrada la ràbia, amb molta opressió per evitar tenir conflictes amb la resta i també per la por de no ser acceptats”, explica l’experta. És a dir, són persones que mai diuen que no i que tampoc es queixen, amb l’objectiu de no generar rebuig i de sentir-se estimades. Per descomptat, aquesta actitud comporta conseqüències molt negatives per a la identitat personal: “Oprimir la ràbia i dir que sí a tothom és anar en contra de tu mateixa, i moltes vegades tot allò que no diem i ens guardem a dins ens ho acabem empassant, literalment, amb el menjar”, exemplifica.

Per a Salinas, l’ansietat no deixa de ser una emoció mal expressada. Quan tota aquesta càrrega emocional es dispara, moltes persones la gestionen a través del menjar. “Quan masteguem, sentim una alliberació d’aquesta energia. Això ho fem tots en algun moment, el problema és quan sempre, davant de qualsevol circumstància, com l’alegria o la pena, ho transitem a través del menjar o de la seva absència”, explica la terapeuta. És a dir, quan el fet de menjar compulsivament, o de no menjar, ens dona una falsa sensació de seguretat i de control.

Encara que hi pugui haver una predisposició genètica a patir trastorns alimentaris –és un dels factors individuals que els investigadors i científics reconeixen com a causa i que l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) de Catalunya també reconeix–, Salinas explica que hi ha molts altres factors que poden dur una persona a acabar patint aquest problema. Poden ser comentaris a casa que sents des de petit sobre les persones grasses o primes, o sobre la quantitat de menjar correcta, poden ser burles o comentaris despectius sobre el cos per part de companys d’escola. El model de bellesa imperant i que es veu a la publicitat, a la televisió i a les xarxes i tota la pressió per tenir un cos normatiu tampoc no ajuden. “Cada vegada hi ha més persones amb trastorns alimentaris”, lamenta aquesta experta. Segons dades del departament de Salut, la pandèmia va provocar un fort augment dels casos de trastorns alimentaris a Catalunya, que es van disparar després del confinament. El 2021 el nombre de persones ateses per aquests trastorns va créixer un 61% respecte al 2018.

Davant d’això, Salinas recomana buscar ajuda com més aviat millor i detectar quines són les circumstàncies que han provocat el trastorn. En el seu cas, una falta de suport a casa, sumat a les exigències d’un esport d’alta competició, on la pesaven dos cops al dia, van ser alguns dels detonants que la van fer entrar en aquesta espiral destructiva. “Cadascú s’ha de fer el seu propi mapa per identificar-ne les causes”, continua.

Un cop sabem trobar l’origen que ens ha dut fins a aquesta situació, és important tornar a reconnectar amb el nostre cos, segons la terapeuta. “Quan no sabem gestionar les emocions tendim a desconnectar-nos del cos. Allà és on ens dissociem i perdem de vista tota la resta”, explica. Així doncs, deixar de sentir culpa o vergonya per viure un trastorn alimentari i tornar a habitar el nostre cos i escoltar-nos és essencial per caminar cap a la recuperació.