Per què Putin no vol negociar amb Zelenski?

MoscouSegons el periodista Mikhaïl Zigar, Vladímir Putin va saber que existia Volodímir Zelenski el maig del 2014. L’aleshores còmic va protagonitzar un gag a la televisió ucraïnesa en què imitava l’exgimnasta Alina Kabàieva, de qui es rumorejava des de feia temps que era amant del president rus. Abans no s’havia atrevit ningú a fer broma sobre aquell tema i després Zelenski no tornaria a posar els peus a Rússia.

Putin sempre ha menyspreat políticament el president ucraïnès perquè el considera un simple humorista, sense experiència i dominat pels oligarques, però abans d’arribar al punt de no retorn de la guerra i d’invalidar-lo com a interlocutor, el Kremlin hi havia dipositat alguna remota esperança. Quan Zelenski es va presentar a les eleccions, el 2019, ho va fer enarborant la bandera de la pau al Donbàs. Malgrat haver estat crític amb Putin en els seus esquetxos, era russòfon, de l’est d’Ucraïna i durant la campanya va decidir no antagonitzar amb el president rus.

Moscou havia perdut la seva influència a Kíiv el 2014, amb la Revolta de Maidan, després que el president de la seva corda, Víktor Ianukóvitx, fugís del país i les eleccions les guanyés el nacionalista moderat Petró Poroixenko. Cinc anys després, l’únic candidat pro-rus, Iuri Buiko, no tenia cap opció (aconseguiria tot just un 11% dels vots) i Zelenski, que no estava alineat amb ningú, semblava el mal menor.

Putin i Zelenski només s’han vist cara a cara una vegada, durant quinze minuts. Va ser el desembre del 2019, a París, després que el còmic es convertís en president, i allà ja va quedar clar que les diferències entre tots dos, que encara avui ressonen, eren difícilment conciliables. El líder rus demanava autonomia per a les províncies de Luhansk i Donetsk, mentre que l’ucraïnès exigia el control de Kíiv sobre aquells territoris. Com ara, l’ordre dels factors era important: Ucraïna reclamava la fi dels combats abans de qualsevol reforma política i Rússia no volia deixar de donar suport militar als separatistes fins que es modifiqués la Constitució.

Tot i això, després d’aquella trobada, Zelenski es va obrir a implementar part dels acords de pau de Minsk, que preveien un règim especial per a les regions secessionistes. Ara bé, els sectors més nacionalistes ucraïnesos i l’exèrcit s’hi van oposar, el nou president va témer el fantasma d’un altre Maidan i ho va frenar.

Aquella reticència va desesperar Putin, que va veure com s’esvaïa tota possibilitat de controlar Zelenski. La gota que va fer vessar el got va ser la decisió del líder ucraïnès, l’any 2021, de prohibir les emissions de tres canals de propaganda russa de l’últim home fort del Kremlin a Kíiv, Viktor Medvedtxuk. Allò va acabar d’enfurismar el líder rus, que va recriminar a Zelenski que estigués influenciat per Occident.

“Neonazi” i “drogoaddicte”

A partir d’aquell moment, l’escalada dialèctica va ser imparable. Zelenski va passar a encarnar el nacionalisme ucraïnès més radical, es va convertir, a ulls del Kremlin, en un titella dels Estats Units i van néixer les acusacions de ser un líder “il·legítim” al capdavant d’un “estat fallit”. Fins a la vigília de la invasió, el president ucraïnès va intentar trucar a Putin, però no li va despenjar el telèfon.

Amb l’exèrcit rus mirant d’assetjar Kíiv, el Kremlin va endurir més el discurs i van començar a fer fortuna apel·latius com “neonazi” o “drogoaddicte”, que encara avui repeteixen les veus més furibundament lleials del govern rus. A més, segons fonts d’intel·ligència occidentals, escamots russos van fracassar en l’intent d’assassinar Zelenski.

Des de l’inici de la guerra, Putin ha estat constant a l’hora de responsabilitzar el president ucraïnès del conflicte i dels suposats crims contra la població russòfona de l’est d’Ucraïna. Ha trobat en l’argument falsari del mandat caducat de Zelenski una excusa per descartar-lo com a negociador, ignorant que no pot convocar eleccions amb la llei marcial en vigor, i ha insistit que és el president ucraïnès qui té prohibit negociar amb Putin per un decret presidencial, i no al revés.

L’aixecament d’aquest veto, que Zelenski assegura que a ell no l’afecta, és un dels passos de l’estratègia del Kremlin per minar l’autoritat del mandatari ucraïnès i imposar al seu lloc un líder afí. Si qualsevol polític de Kíiv és lliure de negociar amb Moscou, Putin podrà buscar interlocutors més disposats a acceptar una pau en els seus termes i, en última instància, aconseguir un dels objectius que el van portar a envair Ucraïna: la imposició d’un govern ucraïnès alineat amb els interessos del Kremlin.

D’això tracta la desnazificació, l’absurda condició de Putin per acordar un alto el foc, que bona part de la població russa ha assumit. El president rus somia a esmenar l’error de Borís Ieltsin de permetre la separació de Rússia, Bielorússia i Ucraïna. Si no les pot reunificar, almenys aspira a controlar-les amb dirigents que li retin acatament, com Aleksander Lukaixenko. Per aquest motiu Zelenski és un obstacle. La pregunta és si, després de més de tres anys de guerra, fins i tot en cas que Putin aconsegueixi forçar unes eleccions, el pròxim Zelenski no serà encara menys receptiu als dictats del Kremlin i si el poble ucraïnès tornarà a votar mai un president afí a l’agressor.