La Calòrica s'ha consolidat com una de les companyies teatrals més prestigioses i exitoses del país. Amb un segell propi, han fet de la comèdia una eina per crear un teatre ambiciós, molt treballat, amb discurs, compromís polític i mirada social. Aquesta combinació intel·ligent i punyent els ha permès omplir sales i penjar el cartell de localitats exhaurides. És lògic que la seva repercussió els hagi portat a la televisió. La plataforma 3Cat acaba d’estrenar la seva primera sèrie, Sala polivalent, una comèdia de sis capítols de vint minuts que es desenvolupa en una sala d’un centre cívic on es duen a terme diferents activitats. Cada episodi és una història independent: un taller de tècniques de supervivència, unes classes de voguing, una ludoteca per a famílies amb nens, un taller de ceràmica o una reunió de fans d’uns dibuixos animats són algunes de les situacions que provoquen la trobada de persones anònimes, molt diferents entre elles, que han de conviure en un mateix espai. Aquest és el detonant de circumstàncies insòlites que permeten abordar qüestions d’actualitat com la soledat, l’agressivitat, els prejudicis, la intolerància, les injustícies o les pors a partir de plantejaments molt quotidians. El més personal esdevé universal.
A TV3 són diversos els exemples en què les companyies de teatre més rellevants han pogut desenvolupar projectes destacables en la història de la cadena. La Cubana amb Teresina SA, les T de Teatre amb Jet lag i Dagoll Dagom amb Oh, Europa!, Oh, Espanya! o La memòria dels Cargols, entre d'altres. Malgrat tot, teatre i televisió són gèneres diferents, amb llenguatges propis, i no està garantit que l’èxit als escenaris es pugui traslladar a uns bons resultats a la pantalla.
Per gaudir de Sala polivalent és clau que l’espectador connecti amb un tipus d’humor molt concret. Aquest és el primer pas. D’altra banda, costa entrar en aquesta ficció perquè exigeix a l’espectador acceptar una certa artificialitat narrativa, una impostura un punt histriònica, que no és fàcil. S’ha de renunciar a uns codis de versemblança als quals l’audiència no sempre està disposada a renunciar. Perquè el pacte i els vincles que s’estableixen entre el públic i el que passa en un escenari no són els mateixos que es teixeixen entre l’espectador i el que veu a la pantalla. D’altra banda, el registre teatral i el potencial de La Calòrica queden molt limitats televisivament en aquesta sèrie. És com si el projecte quedés a mig fer. Com si el seu discurs, el seu talent a l’hora d’aprofundir en la idea central, la seva capacitat incisiva, a Sala polivalent quedessin escapçats, com si no poguessin acabar de desenvolupar-se, tant pel que fa al missatge com a la interpretació. El resultat és una comedieta més aviat absurda i inversemblant, fàcilment oblidable, molt intranscendent, que ni impacta, ni commou, ni convida a reflexionar sobre res en concret. Tot i que ho pot semblar, la televisió no és, precisament, l’espai polivalent que molts li atribueixen.
