Òscar Andreu: “Si ets castellanoparlant i no entens el català, potser tens un problema cognitiu”

BarcelonaÒscar Andreu Fernández (Terrassa, 1975) comptava de jove que el 2000 tindria 25 anys i li semblava impossible que el 2025 en pogués complir 50. Doncs bé, aquest moment ha arribat i ha enganxat l’Òscar amb parella, dos fills (un de cinc anys i l’altre d’un any i mig) dues feines fixes i exitoses (La competència, a Rac1, i l’Està passant, a TV3) i un monòleg (Ocells de colors llampants), que és l’autobiografia lingüística d’un noi que fins als 18 anys només parlava català amb la seva mare, que als 40 agafa consciència de la situació injusta que viu la llengua a Catalunya i que ara la denuncia en un escenari o en aquesta mateixa conversa.

¿Recordes el titular de la teva última entrevista a l’ARA, el 2023, amb Àlex Gutiérrez?

— Sí! “He sigut més espanyol que els ous del toro d’Osborne”.

¿Vens amb la mateixa eloqüència, avui?

— Després dels ous del toro d’Osborne, ja no hi ha res. Bigas Luna hi tenia una certa fixació, fins al punt que a la pel·lícula Jamón, jamón hi ha aquella seqüència on em penso que és el personatge interpretat per Jordi Mollà que està fins als collons –mai millor dit– que la seva parella li foti el salt, s’enfila als collons del toro d’Osborne, els comença a picar i els arrenca. Que, tractant-se del Bigas Luna, ho veig com una metàfora d’estar fins als collons d’Ibèria.

L’última entrevista que he fet en aquesta secció és amb Justo Molinero, un dels personatges que imites a La competència. Ell deia que hi ha molts oients de Radio Tele Taxi que no parlen català perquè els catalanoparlants som massa educats. Hi estàs d’acord?

— Osti, això és interessant. No és una qüestió d’educació, sinó d’haver comprat la moto que parlar català és de mala educació. I, clar, la persona que hi ha a l’altra banda ho acaba detectant. El que hi ha són dècades, segles, de repressió, que acaben fent que els catalanoparlants ens comportem d’una manera molt concreta quan parlem el nostre idioma a casa nostra.

Últimament, en el tema de la llengua catalana, ¿has perdut l’humor i l’has substituït per militància?

— He fet alquímia: he intentat fer activisme, però sense perdre l’humor. Sociolingüística divertida. Vinc a inaugurar aquesta branca de l’humor. Són dos conceptes que, en principi, no poden funcionar. És com pastís, hmm... de verdures, pam! No he perdut la ironia, el que he perdut és la cosa d’amagar el cap sota l’ala. I l’educació a què es referia Justo Molinero, que no és educació, sinó por apresa, això també ho he perdut. Estic cansat de no plantar cara, de recular.

¿L’humor polític és una manera de militar o és una manera de no militar?

— Jo crec que és una manera de fer política, de posicionar-te, i és una manera també de trobar un lloc on poder respirar. Posar un mirall davant d’una situació, a vegades un mirall deformat, com els del Tibidabo. Per a mi, l’humor és militància.

Tu tens pare i avis andalusos, jo tinc vuit cognoms catalans. Qui és més especial dels dos?

— Si m’ho permets, crec que tu. Nosaltres som majoria, en aquest país. Més del 70% de catalans tenim un, dos, tres o quatre avis vinguts de fora. Som hegemònics. Tu, que tens tants cognoms catalans, ets una minoria i, per tant, se t’ha de respectar. La doctora Anna Cabré ha estudiat com ens reproduïm els catalans i ha arribat a algunes conclusions interessants. La primera és que el 50% venien del que seria la reproducció normal, allò de la flor i l’abella que follen, i l’altre 50%, de fitxar a l’estranger, mercato. Messi, Shakira, els meus avis, gent que ve aquí, els agrada la cosa, acaben tenint fills, d’alguna manera acaben entenent què és aquest país, amb una llengua, unes institucions i una història pròpies, i s’ho acaben fent seu. Aquesta és la manera de fer catalans dels últims 200 anys. Ara molta gent es pregunta si aquesta màquina de fer catalans que ha anat molt bé pot estar gripant, si s’està trencant.

I per què es trencaria?

— Home, perquè hi ha un moment que la màquina no dona per a més. Hi ha un punt de pressió demogràfica, de pressió pròpia nostra que tampoc no ens reproduïm, cosa que passa a tot el món. No sé si aquesta màquina que ha donat tants bons fruits, que ha fet que tampoc desapareguem com a poble, no sé si durarà per sempre o ens carregarem aquesta petita gallina dels ous d’or.

Tu t’estàs reproduint, has tingut dos fills. ¿Hi haurà un tercer fill, com demanava Jordi Pujol?

— Jo soc d’una nova generació i ja saps que quan en tens més de tres la cosa, a casa, se’t pot escapar, i això en Pujol ho sap. Ho hem d’acabar de parlar amb l’altra meitat de la parella, que en definitiva és qui té la clau de tot plegat.

Estàs en un moment brillant: ràdio, tele, el monòleg Ocells de colors llampants, que és com la teva biografia lingüística... ¿Estàs en aquella fase de “treballem, treballem, que el món s’acaba?”.

— No, tinc idees per treballar més. He de tocar de peus a terra. El cervell és una cosa molt fumuda, et pot venir de gust fer moltes coses, però no vull despertar-me un dia i pensar que no he deixat res, que al meu voltant tot és un erm. Tenir fills, dedicar-me a la família també m’agrada. M’obligo que em doni per a tot i també ha arribat a un punt en què faig la feina d’una manera molt directa, al primer toc.

Últimament hem vist a Catalunya la resurrecció del terme xarnego. Per què?

— Això del xarnego és una cosa molt pesada, que surt de tant en tant. És un dels debats interposats que tenim per no anar al gran debat, que és l’autodeterminació. Mentre no arriba, ens plantegem qui som, com som, tenim molts dubtes, això és molt de país ocupat. Hi ha molta gent que agafa l’etiqueta de xarnego perquè no s’atreveixen a dir que ets espanyol i, per tant, dius que ets xarnego i t’allunya d’un posicionament. Si et sents especial a Catalunya perquè ets xarnego, potser sí que ets especial, però no en el sentit que tu et penses.

Completa la frase: “Últimament, Catalunya...”

— Últimament, Catalunya no ho està fent prou bé. Jo què sé. Catalunya hauria de deixar de recular massa. Això de recular em té molt capficat.

Què vol dir recular?

— Dir que faràs una cosa i no la fas, dir que faràs un estat i després negociar la jornada laboral a Espanya. Em refereixo als partits independentistes. Tenies la gent engrescada, tenies un capital polític immens i resulta que en deu anys t’ho poleixes. Hi ha com una necessitat de retorn a les velles glòries autonomistes: farem els Jocs Olímpics, però d’Hivern; farem la F-1 al passeig de Gràcia, farem la F-1 del mar i vindran 300 milions de persones. La gent no està per això, crec.

¿M’expliques l’última aventura que hagis tingut com a catalanoparlant a la capital de Catalunya?

— En un taxi, entro i li dic al taxista que vaig a Tarradellas amb Francesc Macià. Se’m gira i em dona el mòbil, obert pel Google Maps, perquè hi posi l’adreça. Home, és com si vas al pastisser a demanar un tortell i et fa entrar a l’obrador perquè muntis tu la nata. Li vaig anar explicant com arribar-hi i al final em diu: [amb accent àrab] “Hablas todo el rato catalán, ¿de qué pueblo eres?”. “Soc d’un poble molt petit, molt petit, molt petit, que hi ha darrere de les muntanyes, al final d’una vall, que es diu Terrassa”. “Ah, ya sabía que tú eras de pueblo”. Ser catalanoparlant a Catalunya és una droga, proporciona unes experiències psicotròpiques, brutals, no has de pagar i no deixa ressaca. Mantenir el català és la millor droga.

¿Tu no parles mai castellà, ni amb una persona que no entengui el català?

— No hi ha persones que no entenguin el català. Si entén el castellà, entén el català. Aquestes llengües tan properes, el portuguès, l’italià, però sobretot el castellà i el català... això està estudiat pels lingüistes. Si ets castellanoparlant i no entens el català, probablement tens un problema cognitiu.

Anem a l’última derrota del Barça. Vaig sentir un dels teus personatges de La competència, el Mohamed Jordi, dient que ho teníem a tocar, però que no volem tenir-ho a tocar, sinó tocar-ho.

— Clar, és allò que "no ens alimenten les molles, volem el pa sencer". La cosa aquesta de l’orgull. Tot està com en to menor. “Hem perdut com sempre, hem jugat com mai”. Aquestes coses de poble molt petit i de poble molt atonyinat. No, home no, guanyem i ja està. I sobretot no donem més explicacions.

Però no sempre pots guanyar.

— No, però de tant en tant va bé. Tota l’èpica del no hem guanyat, no s’ha de fer mai. No hem guanyat? Doncs no hem guanyat.

Lamine Yamal diu que va perdre la por en un parc de Mataró. ¿Tu aquesta frase també t’atreviries a dir-la? On vas perdre la por?

— Queda molt bé, però les pors van venint i tenen diverses màscares. Hi ha coses que ja no em fan por i abans sí que me’n feien: posar-me a defensar una idea, obrir el conflicte. Jo tinc por de no veure els meus fills amb l’edat que jo tinc ara. Això em fa por, però és una por que es pot portar.

Digue’m una il·lusió que tinguis últimament.

— Veure créixer els fills, veure l’autodeterminació del meu país, veure la selecció catalana arribant a una final del Mundial de futbol i guanyant-la. Són il·lusions, però crec que si em doneu cert marge ho acabaré veient, i tu també.

Sí?

— Estem en una època en què tot és molt disruptiu i poden arribar a passar coses que no ens imaginem. Jo caminant per la Meridiana veient estelades penjades del balcó... M’ho arribes a dir i penso que t’has begut l’enteniment. Anar amb uns col·legues, la majoria castellanoparlants, a plaça Sant Jaume a esperar que baixi la bandera espanyola no estava previst que passés i va estar a punt de passar. Ho tenim a tocar, ho tenim a tocar... Només falta que ho toquem i ja està.

Quina és l’última vegada que has pensat que vas ser el líder d’una banda, La Banda Municipal del Polo Norte?

— Hi penso de tant en tant, sí. Ho relaciono amb uns anys de vida intensa, de sexe, drogues i indie rock. De sortir molt, d’una certa desresponsabilització, però que és part de la formació d’una persona.

¿Això és impossible que ho recuperis ara?

— No, no, entre altres coses perquè jo ara, a dos quarts d’onze, ja tinc son. I una persona que es dedica al rock & roll a dos quarts d’onze surt al carrer a veure avui què.

Per a la gent que mai t’hagi sentit cantar, digue’m una cançó de La Banda Municipal del Polo Norte.

— Bailando mal, una de les últimes que vam gravar. Parla d’Europa com si fos una senyora gran, entre disco i progressiva.

Cantaves en castellà?

— Sí, sí, cantava en castellà, parlava molt en castellà. Fins que no prens consciència, fas un viatge.

Ara no cantaries en castellà?

— Ara no. Ara recuperaria tot el temps que no he dedicat a la llengua del meu país.

Una de les frases que sents últimament sobre el català és que s’ha associat a l’independentisme i que s’ha de tornar a fer simpàtic.

— Amb això de la simpatia passa una cosa, que a l’hora de reivindicar altres drets hi ha gent d’esquerres que no t’ho demana. A l’hora de reivindicar les vuit hores de La Canadenca, no els hi demanaven als obrers que fossin simpàtics; a l’hora de reivindicar el dret a vot de les dones, a les sufragistes ningú els demanava que fossin simpàtiques. Per què ens demanen a nosaltres que siguem simpàtics amb una cosa que són drets humans, que són drets lingüístics?

Les últimes paraules són teves, acaba com vulguis.

— Crec que anar contra la identitat d’un poble és anar contra la sobirania d’aquest poble. Estar en contra de l’autodeterminació de Catalunya és estar en contra dels catalans i del futur dels catalans. Com a final de tabarra està bé, no?