El final inquietant de l’entrevista a Josep Oliu

Dissabte, Ricard Ustrell entrevistava el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, al Col·lapse. Com va explicar el mateix banquer, només va a la televisió “en ocasions molt especials”. De fet, no recordava haver-hi anat mai. És fàcil intuir que la maror de fons de l’opa del BBVA ha propiciat aquesta necessitat excepcional, tot i que Oliu es va emparar en raons de coincidència geogràfica: “Soc de Sabadell. I quan em van dir que el Ricard m’ho podia demanar, que també és de Sabadell, vaig dir que amb aquest no m’hi puc negar”. A Oliu li va agradar recordar els vincles del passat entre la seva família i la d’Ustrell. Una manera delicada d’establir un pacte de cordialitat i sortir d’allà sense fer-se mal.

Ustrell va estructurar l’entrevista anant de les coses més generals i fàcils a altres de més concretes i delicades. Li va fer preguntes sobre l’estatus i el poder, i el president del Sabadell va ser hàbil per la via de l’eufemisme. Va preferir el terme “treballador benestant” al de “burgesia” i va parlar d’“influència” i “responsabilitat” abans que atribuir-se el terme de “poderós”. També va evitar considerar-se “catalanista” i va optar pel matís de “profundament català”. I aquí és on Oliu va començar a escurar-se la gola i on va apreciar-se-li un punt de nerviosisme en el llenguatge no verbal. Van abordar qüestions de política, del Procés, del trasllat de la seu a Alacant i del retorn a Catalunya, tot amb curosa elegància i sense voluntat d’incidir en els detalls. L’opa va ocupar el darrer tram de l’entrevista, en què Oliu va mostrar-se reticent a les intencions del banc basc i va aprofitar per recordar que el 2020, amb la pandèmia i en un moment de certa debilitat, ja no van escoltar els cants de sirena del BBVA i als seus clients els va anar molt bé: “A l’accionista del Sabadell que en aquell moment hi tenia deu mil euros, avui se li han convertit en vuitanta-vuit mil. Si haguéssim fet aquella operació, avui aquests deu mil, convertits en accions del BBVA, s’haurien convertit en trenta-vuit mil”. Ustrell, per cert, no li va preguntar pel drac dels anuncis del Sabadell ni per la cançoneta insaciable que ens va acompanyar tot el mes d’abril a la televisió, ni què en pensava dels anuncis on suposats accionistes del BBVA parlen de les bondats de l’opa.

El final de l’entrevista va ser una mica més desconcertant. Després de preguntar-li per l’edat, les ganes de continuar treballant i la seva successió, en el que semblava una clausura amable i lògica, Ustrell va fer un gir inesperat: “I una persona com vostè pensa en la mort?” El millor recurs per garantir que, en el futur, el dia que la televisió hagi de fer l’obituari d’Oliu, podran recuperar la frase. Però el més pertorbador va arribar en la rematada final. Immediatament després de donar-li les gràcies, la banda del programa tancava l’entrevista amb un cop musical d’una sola estrofa de Maneskin: “I’m a devil, who’s searching for redemption. A mother fucking monster, who’s searching for redemption”. Una cua una mica inquietant per acomiadar-se d’un banquer.