El PP ha acabat el congrés i el confeti encara voleteja per l’aire, però és l’eco trist d’una eufòria impostada. Els discursos han estat triomfalistes, tal com toca, però un repàs a la premsa evidencia el taló d’Aquil·les d’Alberto Núñez Feijóo. Ell s’esforça i s’esforça per aparèixer com un líder fort que rescatarà Espanya de les hordes roges i separatistes, però la immensa majoria de titulars –inclosos els de la premsa més amiga– parlen de Vox. És de primer de semiòtica: si el que més et defineix és la relació amb algú altre, la teva marca és feble. I és cert que aquest mal afecta també el PSOE –que el millor que pot dir de si mateix és que si ells cauen venen els altres–, però en el cas de Feijóo aquest efecte és més dolorós tenint en compte tots els factors que li juguen a favor, inclòs el d’un panorama mediàtic que li rema a favor. D'acord amb els titulars, els seus assessors de comunicació han intentat col·locar el missatge que aspira a governar tot sol. Mal negoci, perquè implícitament ja admet la debilitat i dependència. A partir d’aquí, no tancar la porta a Vox fa que el partit d’Abascal es coli en bona part de la premsa: gràcies per la publicitat, deuen pensar els de la formació d’ultradreta.
Entre les excepcions, algunes que mouen al somriure. Com La Voz de Galicia i el seu “Feijóo negociarà amb tots els partits excepte amb Bildu”, que subtilment col·loca Vox com una aliança més de moltes possibles, quan tot fa pensar que serà imprescindible per apuntalar la seva opció de govern. El Mundo, Abc i La Razón també li estalvien el tràngol, que per alguna cosa fa anys que juguen a favor seu, però quan surts de la M30 la immensa majoria ho tenen clar i centren en Vox les primeres pàgines. Com deia el gran filòsof Josep Lluís Núñez, al soci no se’l pot enganyar. I Abascal ja es frega les mans.
