Física o química (o l’institut on no portaries els fills)
Catorze anys després que s’acabés, ha tornat Física o química a Antena 3. Una nova generació d’estudiants comença un nou curs a l’Institut Zurbarán de Madrid amb unes opcions vitals i unes tecnologies a l’abast que canvien els conflictes. La sèrie arrenca en una discoteca i, només en els primers quatre minuts, ja veiem tots els alumnes borratxos, un grup esnifant Popper, comentaris masclistes, consum de marihuana, abús de benzodiazepina, un cunnilingus a la tassa d’un vàter públic, atacs d’ansietat, cops de puny i una estudiant morta. Aquesta és la nova generació. Física o química a nivells extrems. Després de l’el·lipsi de les vacances d’estiu, la professora de filosofia els pregunta què els fa feliços. “Follar”, apunta una. “A mi que me la chupen, que follar es de obreros”, sentencia un altre. A la classe d’educació física una noia explica que està exempta de l’assignatura perquè té una cama més llarga que l’altra encara que no es noti. Els professors no són gaire millors. A l’hora de relacionar-se, el nivell d’agressivitat entre el personal docent és més propi d’un centre penitenciari que d’un centre educatiu. Aquesta vegada, subratllen que l’institut és una cooperativa de pares i això serveix perquè una mare exerceixi d’oligarca i controladora d’un règim educatiu propi de la Transició.
Els vestidors serveixen per ensenyar pits, culs i noies joves amb llenceria fina. S’incorpora a l’elenc un personatge no binari que rebrà l’odi del sector més conservador. Les escenes eroticofestives van a càrrec d'una triella d’adolescents, formada per dos nois i una noia. Com que ella porta moto i va vestida amb samarretes d’estampat de lleopard, s’ha guanyat el sobrenom de “motozorra” a la classe.
En el primer capítol, el guió està focalitzat en subratllar els canvis generacionals en comparació amb la promoció fundacional, de la qual només en queda l’orla descolorida a la recepció de l’escola. Els professors estan irritables i amargats per la superficialitat i apatia dels alumnes, estan desesperats amb l’addicció al mòbil, no saben com gestionar l’efervescència hormonal dels estudiants i es discuteixen sobre la manera d’abordar aquests conflictes. Les preocupacions es manifesten en forma d’estadística: “Uno de cada cinco menores tienen problemes de ansiedad”, adverteix un professor a la reunió del claustre. Lògicament, la salut mental esdevindrà l’ingredient perfecte sobre el qual construir drames de tota mena.
Aquest panorama no deu ser gaire diferent del que han de gestionar molts professors a les aules reals dels instituts. I potser això és el més depriment de la sèrie. El més descoratjador és la incapacitat de la televisió per retratar unes generacions que despertin un mínim d’esperança i uns models més inspiradors. ¿És la realitat la que inspira la televisió, o és la televisió la que perpetua i estimula uns models de conducta? Totes les sèries adolescents s’han convertit en una còpia barata del mateix patró.
