RomaLleó XIV, el papamericano que ja és carn de mem a les xarxes, ho té tot per esdevenir una celebrity. “A Trump li costarà de pair que hi hagi un estatunidenc més famós que ell”, diu un comentarista ianqui. És un papa que camina lleuger, que joveneja, amb una mirada intel·ligent i serena, lleugerament inquisitiva. Sentint-lo parlar anglès em fa pensar en un Laurence Olivier madur. ¿Serà una estrella mediàtica, com Francesc o Joan Pau II? En el seu primer sermó, pronunciat divendres davant dels seus fratelli cardenals, Prevost va citar sant Ignasi d’Antioquia, que just abans del martiri va escriure: “Quan el món ja no vegi el meu cos esdevindré veritablement deixeble de Jesucrist”. I va afegir el pontífex: “Qui exerceix l’autoritat té el compromís de desaparèixer perquè Crist romangui”.
No soc expert a desxifrar sermons, però em sembla un anunci important, una promesa de discreció poc previsible. Em ve al cap la sèrie The young pope, de Sorrentino, on el fictici Pius XIII (Jude Law) decideix no exhibir-se en públic perquè “els grans creadors, com J.D. Salinger o els Daft Punk, basen la seva fama en el secret”. Però aquest papa de Sorrentino era un dogmàtic, mentre que Lleó XIV és un reformador que, aparentment, no hauria de tenir la intenció de recloure’s o de romandre en silenci davant dels grans conflictes polítics i els reptes globals que afronta la humanitat. També és cert que de l’anterior pontífex, Francesc, se’n recorden algunes sonores relliscades davant dels micròfons. Potser, al cap i a la fi, tindrem un papat continuista en les formes, ma non troppo.
Abans de tornar a Barcelona faig una última visita a la plaça de Sant Pere, on un nombre considerable de fidels segueix per les pantalles gegants la primera missa oficiada per Lleó XIV. La realització televisiva és impecable; els plans zenitals mostren una munió de birrets vermells, ben rodons, com un xarampió. El Sant Pare va d’un blanc immaculat, un blanc que m’angoixa, perquè tinc certa tendència a tacar-me. A la missa se sent parlar anglès, castellà, llatí i, per descomptat, italià. En els plans curts que ens ofereix el realitzador, alguns cardenals semblen tristos. No puc evitar de compadir-me’n, ara que el seu gran moment ha passat. Molts han viscut el seu primer conclave, procedeixen del que Francesc anomenava la perifèria de l’Església, fan una feina poc agraïda o fins i tot arriscada en territoris assotats per la guerra o la pobresa. Penso en els bisbes de Nairobi, Managua, Ouagadougou, Kinshasa, Ulaanbaatar, Bagdad, Khartum...
No només abandonen els focus i el protagonisme, la comoditat de les estances vaticanes, sinó que retornen a un dia a dia potser gratificant, o potser no, però allunyats de la magnificència i de l’atenció mediàtica. Desaparèixer perquè Crist romangui...
El fet de veure la cerimònia a través d’una pantalla m’ha recordat alguns moments de la meva infantesa, quan la meva àvia Carme posava la missa dominical, en blanc i negre i en castellà. Vaig ser fill de creients, de creients sincers, amb una fe que es va esquerdar quan el meu pare va morir prematurament. Fins aleshores, em van fer anar a missa cada diumenge. Fins a l’adolescència. Unes misses inacabables, avorridíssimes, detestables. Després vaig ser un jove descregut, menjacapellans, crític amb el Vaticà, incapaç de raonar amb els catòlics inflexibles, però envejós, en el fons, de la seva fe sincera en l’altra vida, aquest “escàndol” que segons Javier Cercas és la creença en la resurrecció de la carn.
Tots els agnòstics envegem la fe, com envegem la mirada il·luminada dels nens a la cavalcada de Reis. Quan vaig conèixer el bisbe Casaldàliga, a São Félix do Araguaya, vaig quedar tan impressionat pel seu caràcter i pel seu bon humor que li vaig dir, en acomiadar-me: “Només lamento que els meus pares no siguin vius per poder-los explicar que l’he conegut”. I ell va respondre, sense pensar-ho: “No pateixis, estan al corrent de tot”. I durant unes dècimes de segon em va semblar que em venia un rampell místic, una revelació. Però no era això; només eren ganes de creure.
Però el Vaticà no és un lloc per començar a creure. Diu la dita: Roma veduta, fede perduta. Aquí la fe senzilla, l’amor i la misericòrdia, el simple impuls de fer el bé, estan sepultats per tones de marbre, vellut, oripells, relíquies autèntiques i falses, conxorxes de saló, geopolítica, secrets amagats en quilòmetres d’arxius. I també obediència, dogmatisme, misogínia, por a la llibertat i als canvis, por a la incertesa i, fins i tot, por a la veritat. “Quan Pere va negar a Jesucrist tres cops, va inventar la diplomàcia vaticana”, escriu Eric Frattini. Però també és cert que Francesc ha intentat fer-ho diferent, i hi ha l’esperança que el nou pontífex ho continuï intentant, encara que sigui des de la discreció. Tal com va el món, no cal ser creient per desitjar-li sort.
