La meua padrina només va anar a estudi sis anys. Sortien de casa a les vuit del matí. Un quart d’hora caminant. Feien classes fins a les dotze. Tornaven per dinar. I a la tarda dues hores més. Ella va morir el dia que feia 99 anys. Rosa Finestres Oliva, 1921-2020. Ho tinc tot gravat.
Pitjo el botó i la sento cantar les cançons dels jocs de col·le: "Escarabat bum-bum, / fica oli, fica oli, / escarabat bum-bum, / fica oli a la llum. / Escarabat, escarabat, endevina qui t’ha tocat". Més play: "Quan lo pare no té pa, / la canalla, la canalla / quan lo pare no té pa la canalla fa jugar. / Quan lo pare no te vi, / la canalla, la canalla, / quan lo pare no té vi la canalla fa dormir…" Ella no hi és. Tampoc casa seua. Ni el seu poble, Miralpeix. Tot anegat per l’aigua del pantà de Rialb. Ara només queda el que va sortir de la seua boca tota la vida.
Molts nens catalans de 2025 no entenen la llengua de les cançons de ma padrina. Tampoc professors que suposadament han d’ensenyar als nostres fills. Com futurs mestres. Com lingüistes, sociolingüistes, metalingüistes, cunilingüistes… Que ens han d’explicar no-sé-què-de-la-llengua. La gent que ha mantingut el català no ha tingut estudis. Respecte. I menys lliçons. I menys enquestes, estudis, papers, comissions. Puja aquí i balla.
Aquí vol dir que fa anys i panys que el català està malament. Qualsevol persona que viu a la realitat ho sabia, ho sap. Però no: enquestes, estudis, papers… Ficcions. Tots aquests estudiosos que no surten dels despatxos i fan xifres, números, dades, permutacions, combinacions, al·literacions sobre el català. I no han trepitjat cap carrer, plaça de Catalunya. Derrota. A Catalunya la balança entre la teoria i la pràctica tomba cap a la teoria. Mana la teoria, el no conèixer l’aire, la suor, els enciams, el fang, la sang… res. Catalunya és un despatx. I aquí hem tancat la llengua.
La llengua que va conquerir la Mediterrània. La llengua de Ramon Llull, dels papes. La llengua de tots. De dalt a baix, de baix a dalt. Ara volem que sigui una llengua simpàtica, domèstica, hàmster, barret mexicà de la Rambla. Cap llengua del món diu i fa això. Som la llengua perdedora dels despatxos. Si ens cal pacte és perquè hi ha guerra. Conflicte. I sobretot perquè s’ha negat durant anys. "Hi ha problemes que més que els filòlegs els resoldrien els Mossos d'Esquadra", s’escriuen Joan Sales i Joan Coromines el juny de 1959. Lleis, no lliris. Lleis. I llet, mala llet. No light, heavy. No teories, pràctiques. Jaume I no feia lluites compartides. La llengua és una espasa única.
El 1928 quan ma padrina cantava cançons en català no calia cap Pacte Nacional per la Llengua. Érem llengua, érem nació. Tot per transmissió. Érem. Perquè la llengua és el paisatge, els camins, els moixons… Som nosaltres. I si es vol pacte és perquè no hi ha acte. L’únic Pacte Nacional per la Llengua és parlar català. Sempre català. Però una cosa és dir i una altra fer. I fer no es fa des de fa anys i panys. S’ha dimitit. S’ha cregut. S’ha… Mentit.
Hi ha molt estudiós, saberut, doctorat. Molt despatx. Molt moble humà. Molta generació fracassada però pagada. Més pompes fúnebres que Pompeu Fabra. Molt voler fer passar una guerra per una gimcana. El que tinc clar és que ha fet més per la llengua ma padrina. Miserable pagesa, de miserable poble. Més que tots aquests analfabets. La vergonya més gran és que una llengua no serveixi ni per dir la veritat. La veritat? Pitjant el botó per sentir la veu dels morts.
