LA DANA no va marxar de València amb l’última torrentada del 29 d’octubre. La depressió continua allà mateix, centrada sobre el País Valencià, causant estralls sobre la nostra vida política i la nostra moral col·lectiva. I aquesta depressió porta, encara, el nom de Carlos Mazón. Mentre el que era màxim responsable de la seguretat dels valencians continuï a la presidència, set mesos després que morissin 228 persones, moltes de les quals s’haurien salvat amb una gestió responsable de les previsions del temps, la ràbia i la vergonya no marxaran.
La presidència de Mazón desmoralitza i embruta, perquè porta a extrems inconcebibles allò de “i no passa res”. Mazón, però, no és una depressió aïllada a nivells alts, sinó el resultat de tota mena d’altes i baixes pressions que assolen la política. El van deixar presentar-se a les eleccions perquè pensaven que perdria, el van deixar pactar amb la ultradreta i els seus toreros i ara s’estimen més amortitzar-lo a la presidència que no pas obligar-lo a marxar, perquè gràcies a la presidència de Mazón hi ha un polític més infame, o més inútil, o més culpable que ells, i això és ideal per semblar millor del que s’és. Que la seva continuïtat sigui una indignitat no importa.
Mentrestant, una nova tongada d’associacions de víctimes amb les samarretes reglamentàries de la seva causa justa passeja la seva pena pels despatxos. Escenes com aquestes les hem vist altres vegades, però la depressió que provoca veure el responsable aguantar per no perdre drets adquirits, sense tenir res a oferir, no té precedents.
