Erik Satie, músic ultramodern, auster i humorista (1925)
Peces històriques
De l’article de Rafael Moragas ‘Moraguetes’ (Barcelona, 1883 - Estrasburg, 1966) a D’Ací i D’Allà (VII-1925). Avui fa cent anys de la mort del compositor i pianista Erik Satie (Honfleur, Normandia, 1866 - París, 1925). Era músic de culte per alguns periodistes i escriptors de l’avantguarda catalana dels anys 1920. Deia Domènec Guansé que Francesc Trabal escrivia escoltant música de Satie. La muller de Trabal posava a la gramola discs de Satie mentre ell teclejava Vals, novel·la evocadora de l’univers del músic francès. El crític musical Rafael Moragas va ser director artístic del Liceu de 1912 a 1939.
Heus aquí un músic de gran sensibilitat, i que fins molt poc abans de morir no era tingut en alta estimació. El seu humorisme bé prou que anava d'una a l'altra banda del món, però Erik Satie restava inconegut per als públics dels concerts. Satie havia viscut a Montmartre en la més espantosa bohèmia. Més que viure, el músic anava tirant. No es va morir de fam, per dues raons poderoses: perquè hi ha Providència i perquè els seus bons amics, tots tres catalans, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Miquel Utrillo, no ho varen permetre. [...] Quan va escriure la seva Sonata Burocràtica, varen ésser molts els qui el tingueren per boig. La majoria dels professors de la Schola Chantorum li giraren la cara a l'endemà que Satie editava els seus Veritables preludis flàccids per a un gos. [...] Quan vivia amb Rusiñol i Utrillo a Montmartre, va compondre la Gran Missa dels Pobres. En el taller del Santiago, Ramon Casas li va fer un magnífic retrat. Satie, per correspondre, va donar una conferència en el taller, amb la condició que tota la dissertació fos acompanyada sense interrupció amb el trèmolo d'un harmònium, i que d’aquesta vibració perpètua s’encarregaria Utrillo. El tema exposat per Satie va ésser aquest: La música aplicada a la bicicleta. Darrerament va esverar a tot el món musical amb els seus famosos Tres estudis en forma de pera. No obstant el seu nom estrafolari, aquests estudis són notabilíssims, i marquen una sana orientació a la música moderna, que sortosament ens deslliura de molts errors que havíem tingut, en gran part, de la que es va compondre en el segle passat. Deixa Satie un fort Preludi a la porta heroica del Cel i unes delitoses Gymnopèdies, instrumentades per Debussy, qui tant i tant va poder aprendre de l'art innovador de l'autor de la Parade, aquell meravellós ball que els dansaires de Daghilew ens varen donar a conèixer en el Liceu i que tant van escandalitzar els nostres filisteus, tant allunyats de Picasso, de Satie i de tot allò que representa una idea nova no digerida prèviament per altri. Considerem com partitura seriosa, però una de les més sorprenents de la musicalitat moderna, Sòcrates. La figura del savi i de l'ironista, musicat sense retòrica i animat interiorment, secretament, constitueix, per nosaltres, l’ideal realment grec, en la composició. I ja ho veieu: aquest admirable Sòcrates és fill d'aquell mateix Satie que en les anotacions de les seves obres de piano escriu: “No tinc tabac... afortunadament no soc fumador”. Satie, per causa del seu finíssim humorisme, va tenir un greu disgust amb Debussy. Quan aquest compositor va donar a conèixer, en l'assaig general, el seu poema simfònic titulat La mar, era present Satie amb altres músics i crítics. Una part del poema debussià s'anomena “De l'alba al migdia damunt les ones”. Una vegada acabat aquest fragment, Debussy va rebre felicitacions dels concurrents a l’assaig. Satie es va acostar a l'autor, i tot fent-li grans elogis, li digué: "Amic meu, això és magnífic... Sobretot hi ha un petit moment, entre dos i tres quarts d'onze, que el trobo delitós a tot ésser-ho". Debussy mai va perdonar aquesta sortida al gran autor de Sòcrates.
