1. S’ha acabat la temporada. El Barça ha guanyat els tres títols que es disputen a Espanya, el Girona i l’Espanyol s’han quedat a primera després de patir més del compte i el Reial Madrid tanca, mai més ben dit, un any en blanc. La Supercopa d’Eurocopa i el Mundial de Clubs aconseguits ja fa mesos no són consol per a un equip que venia de guanyar la Champions i que es reforçava amb Mbappé, el millor golejador del continent. El president, pecant de supèrbia, no va fitxar un relleu per a Toni Kroos, l’ànima del mig del camp que se’ls havia jubilat precipitadament. Tampoc no va contractar ningú quan se li van trencar els titulars de la defensa i així li ha anat. Sense Carvajal, Militao ni Alaba, l’equip ha estat un colador. Conseqüència? Florentino Pérez es carrega l’entrenador amb millor currículum de la història i fa fora Luka Modric, el jugador que somiava acabar la seva carrera al nou Bernabéu, aquesta autèntica llauna de sardines arquitectònica.
2. Dissabte, en l’acte de comiat d’Ancelotti i Modric, va plorar tothom. També un Florentino Pérez, afeblit, que sembla haver-se fet gran de cop. Mai l’havíem vist tan tocat. No li va caure ni una llàgrima quan va fer fora del club Sergio Ramos, que demanava entrenar a les tardes per passar els matins amb els seus cavalls a Sevilla, o quan va traspassar Cristiano Ronaldo per 100 milions d’euros al Juventus. Aleshores, al president del Madrid no li tremolava el pols amb les estrelles. Ara, però, amb un futur incert, s’estova amb la nostàlgia. Luka Modric, amb el micròfon a la mà, va dir una frase de García Márquez –sense esmentar García Márquez– que va commoure Florentino: “No ploris perquè s’ha acabat, somriu perquè ha passat”. Certament, Modric ha estat un jugador diferencial. En tretze anys al Madrid, el migcampista croat ha guanyat més Champions (6) que el Barça en tota la seva història (5). Com diria Schuster, “No hace falta decir nada más”.
3. Florentino plora ara, també, per un error de càlcul. Sempre va pensar i va comentar, en cercles íntims, que mentre Messi fos al Barça, costaria molt que el Madrid marqués una època a Espanya. A Europa ho petaven perquè en només una ocasió es van trobar el Barça com a rival. Però, en els anys de Messi, les lligues acostumaven a caure del costat culer. Estava esperant amb candeletes que l’argentí plegués per poder fer el tomb, també a la Lliga. I ves per on, quan finalment fitxa Mbappé per fer trident amb Vinícius i Bellingham, de La Masia del Barça surt un nano de 17 anys que enamora tothom, que guanya partits, que desequilibra com ningú, que té carisma i que té números de Messi molt abans que Messi. Amb l’eclosió de Lamine Yamal, autèntic fenomen mundial, no m’estranya que a Florentino se’l vegi desorientat. Pensa, segurament, que ja hi tornem a ser. I que mentre el planter del Barça és una mina que mai no s’acaba, La Fábrica del Madrid és un planter en via morta.
4. Al Barça també hi va haver llàgrimes, aquest dissabte. Amb Romeu, marrameu. La temporada del Barça femení encara no s’ha acabat. Igual que l’equip de Flick, Alexia, Aitana i companyia han guanyat tots els títols que es juguen a Espanya (a l’espera de la final de la Copa de la Reina del cap de setmana que ve), però se’ls ha resistit la reconquesta d’Europa. Després de la final perduda contra l’Arsenal, totes les jugadores ploraven, als massatgistes els queien les llàgrimes i Laporta retenia l’emoció com podia. L’equip va anar a Lisboa a recollir la copa i es va oblidar de jugar a futbol. Després de tantes exhibicions, el rival va ser millor, el Barça no va fer el joc habitual, va cometre més imprecisions que de costum i quan es van posar a tocar-la com només elles saben fer, va arribar el gol de les motivadíssimes angleses. “No sempre es pot guanyar”. La frase no és de García Márquez. La va dir Aitana Bonmatí. I també té raó.
