Quan un ésser viu es corromp, el que fa és experimentar una transformació. Continua sent allò que és, però en una forma deteriorada, degenerada. La corrupció, del llatí corruptio-ōnis, és una degradació del que es considera l’estat ordinari o "normal", un estat inferior vers el qual qualsevol ésser viu està exposat a transitar. En el cas de les persones, l’accepció no té un significat només biològic, sinó també moral i, per extensió, molts cops també legal. En els darrers casos, ens referim a la transgressió d’un codi que aquell home o dona s’havia compromès a respectar. La corrupció política presenta distintes expressions i dimensions, tantes com les normes que poden ser violades, molt sovint més d’una al mateix temps. La corrupció econòmica constitueix, per tant, només una de les corrupcions polítiques possibles, malgrat que de les més freqüents i la que genera més rebuig en la societat. Es dona quan algú aprofita el seu poder polític per aconseguir il·legítimament un benefici privat. Sovint es tracta de diners, però ni de bon tros de forma exclusiva.
Com ha dit algú, la corrupció existeix des de l’instant precís en què Adam va decidir, podent no fer-ho, queixalar la poma que Eva li brindava. Vull dir que la transgressió de la norma, del compromís, del tipus que sigui, és tan antiga com l’ésser humà. Les persones es corrompen, o potser qui es corromp és aquell que, de fet, ja ho era, de corrupte, i el que ha passat és senzillament que aquesta seva condició íntima i latent ha trobat el moment, l’ocasió, per manifestar-se.
De corrupció política de tipus econòmic, sobre la qual, avui, com en altres moments, es discuteix acaloradament, n'existeixen tres grans tipologies. En primer lloc, hi ha aquell o aquella que, com en la definició, aprofita la seva posició per obtenir diners o altres beneficis individuals. El segon tipus és el cas d’aquell que empra la seva situació per aplegar diners per al seu partit o organització. Típicament, a Espanya, a canvi d’adjudicacions d’obra pública. La tercera classe, freqüent, és una hibridació de les dues anteriors, i es dona quan la persona aprofita que recapta diners per al partit per embutxacar-se’n també ell, molts cops sense que els seus superiors en la jerarquia en tinguin coneixement. Paga la pena fer un incís aquí, obrir un interrogant: ¿Ha de tenir moralment la mateixa consideració, ha de patir el mateix rebuig i reprovació, aquell que roba per al partit que aquell que roba per quedar-s’ho ell? Personalment, trobo que el segon és pitjor, perquè, sent el mateix fet, les intencions i els motius no ho són. Tots els grans casos de corrupció política de caràcter econòmic de la història contemporània d’Espanya i Catalunya s’ajusten a la taxonomia de tres categories. Des del cas Filesa fins a la trama Gürtel, passant pel 3% i el cas dels ERO o per l’escàndol protagonitzat per Ábalos, Cerdán i Koldo García.
Ficar-se diners a la butxaca implica indefectiblement almenys una altra transgressió, per tal com és necessari simular, dissimular i mentir. La magnitud de la indignació i de l’escàndol dependrà de com hagi sigut de gran el robatori, però també de la densitat de l’engany. Amb això vull dir que, com més honrat i lleial sigui considerat el corrupte fins a l’hora de ser desemmascarat, més gran serà la corresponent sorpresa, el desengany i la indignació. Sovint, el corrupte que encara no s’ha revelat a ulls dels altres com a tal passa llargs anys actuant, fent veure que no ho és. Actua d’aquesta manera per òbvia necessitat, ja que no semblar corrupte és condició necessària per poder ser-ho. Alhora, aquest engany contribueix, si es tracta d’un bon actor, a fer-lo cada vegada menys sospitós, a enfortir i solidificar la seva aparença de probitat i honradesa. I la seva confiança. Aquesta circumstància última, per cert, esdevé un perill per al corrupte, que, refiat, pot oblidar les precaucions i prendre riscos cada vegada més grans i, sovint, finalment excessius.
Quan es parla d’aquestes coses a vegades s’afegeix que la gent de dretes sol escandalitzar-se menys que la gent d’esquerres davant la corrupció d’aquesta mena. Sent conscient que generalitzar sempre és mentir, tendeixo, tanmateix, a creure que el tòpic s’adiu prou amb la realitat. Segurament perquè la dreta té una relació més instrumental i positiva amb els diners –fins al punt de creure que la riquesa és una prova de les virtuts de la persona–, mentre que, de la seva banda, l’esquerra hi té una relació més conflictiva, que fa que en el seu subconscient l’opulència presenti irradiacions negatives, emparentades amb sentiments tan judeocristians com el pecat i la culpa.
