Avui és Sant Joan i, com cada any, ahir a la nit vaig rebre una pila de missatges que brindaven amb mi per l’estiu que comença. Per alguna raó, aquest títol (d’una novel·la meva publicada el 2013) va fer diana entre els lectors que comparteixen aquesta debilitat per la nit de Sant Joan.
Després de tants anys, doncs, continuem alçant les copes i brindant per l’estiu que comença. I com més va –i la vida és més costeruda i tot resulta tan complicat i el futur és tan negre–, més de gust em ve aquest brindis. Perquè els anys i algunes experiències m’han tornat agraïda i he après que hi ha coses que no es poden donar per descomptades. Que l’estiu torni a començar cada any és un autèntic miracle, un consol infinit, una alegria taxativa i sense matisos.
I amb l’estiu tornen les postes de sol i la calma per contemplar-les sense presses; l’endemà de la festa major, amb la plaça del poble encara plena de confeti i serpentines rebregades i aquell silenci de ressaca; els ruixats d’estiu, la fressa de l’aigua repicant a la teulada, les gotes que romanen extàtiques damunt de les fulles dels arbres encara una bona estona després de la pluja; l’arc de Sant Martí i la canalla ballant i saltant damunt dels bassals sense que ningú els renyi per por dels refredats; els gelats de tots els gustos que prendrem cap al tard, acabats de dutxar i lluint la pell bronzejada; la sorra que trobem entre les planes del llibre que hem portat a la platja i la sal a la pell dels nens petits; les maletes, bosses i motxilles al rebedor, amuntegades; les xancletes, les avarques, les espardenyes; les llarguíssimes sobretaules; els amics; els pescadors solitaris en la foscor de la platja buida; els matrimonis grans jugant al parxís o a les cartes; els adolescents fent campionats de ping-pong.
Tornarà l’estiu i tornaran les vacances al lloc de sempre, el retrobament amb la resta d’estiuejants, els records en comú; i tornaran els viatges, les hores infernals a l’aeroport, l’emoció de conèixer una ciutat nova o d’explorar un paisatge exòtic; triar els llibres que llegirem durant les vacances, potser un gran clàssic d’aquells de vuit-centes pàgines o la novel·la més frívola que trobem; visitar museus amb un entusiasme que havíem oblidat durant l’hivern i omplir-nos de pintura, d’escultura, de fotografia, d’història; veure a ull nu les estampes que tenim fixades a la memòria: la Torre Eiffel, el Trastevere, l’Etna, el Big Ben; La Sireneta i el Manneken Pis –que petits!–; Iguazú, la gran piràmide de Guiza; les platges blanques i blaves del Carib; Formentera; la gentada, les cues, els preus abusius, la xafogor, les maletes perdudes.
Per als més afortunats, l’estiu tornarà amb un amor. Els amors d’estiu. Les mirades dissimulades; la complicitat; tocar per primera vegada la pell de l’altre; l’embadaliment; riure per tot; l’emoció de coincidir en els gustos; els plans de futur (si n’hi ha). I tornarà la tristesa dels últims dies d’agost, El final del verano, que els més grans diem en castellà perquè així invoquem la cançó més simple i més emocionant de tots els temps si estàs vivint el teu primer amor d’estiu. Amb aquell tambor que va repicant i repicant, perquè et quedi clar que del final de l’estiu no en pots fugir.
Però avui tot just comencem.
