Vist que l’esquinçament de vestidures del món per l’anorreament de Gaza i els més de 50.000 morts ha estat bàsicament declaratiu (amb especial contenció en la resposta dels països àrabs) i que Rússia té altra feina a Ucraïna, Israel ha convertit el Pròxim Orient en l’autopista dels desitjos més cobejats dels seus falcons: Gaza primer i ara l'Iran.
¿Israel ha arrossegat els Estats Units a la guerra contra l’Iran? Més aviat han estat l’un per l’altre. La coincidència de Trump i Netanyahu al poder convertia en qüestió de temps un salt d’escala a la regió i la descaradura definitiva de la implícita i atàvica llei del més fort.
No és el mateix tenir la bomba atòmica que no tenir-la (per això la resposta occidental a Rússia és més tèbia del que Zelenski voldria), i els Estats Units han ajudat Israel perquè l'Iran no la tingui, qui sap per a quantes dècades més. Aquest matí la victòria israeliana és incontestable.
En aquest nou món, Europa no sap com moure’s. Tenim algunes cartes, però no sabem jugar a aquest joc brutal, i de fet el fins ara nostre gran aliat nord-americà només espera de nosaltres que li comprem més armes si volem seure a taula amb ell.
Hem entrat, definitivament, en un nou capítol de la història universal en què la diplomàcia i el dret internacional són presentats com una nosa de pusil·lànimes i han quedat substituïts per la superioritat letal militar i l’absència d’escrúpols de fer-la servir. Conceptes com el poder tou, el poder intel·ligent i fins i tot la retòrica del bé contra el mal ja no calen. Ara tot és més cru, net i pelat: si vols la pau, prepara la rendició.
