Quan escric aquestes línies encara es desconeix la causa que va provocar la gran apagada de dilluns i la paralització de tota la península Ibèrica. Sigui quina sigui aquesta causa, o causes, les conseqüències són d’una extrema gravetat i la percepció de vulnerabilitat és enorme. Una sensació que, si girem la vista enrere, tanmateix, no resulta tan nova. Només en els darrers quinze anys hem viscut situacions de diversa tipologia que han demostrat fins a quin punt som vulnerables, malgrat pertànyer al món més desenvolupat.
Observem la seqüència següent: en el període 2009-2014 una bombolla immobiliària i financera amb epicentre als Estats Units va comportar que bona part del món s’endinsés en una gran recessió, la pitjor des del crac financer del 1929. Les conseqüències varen ser brutals: països sencers intervinguts, multitud d’empreses tancades i milions de persones sense feina. Tots els estats europeus varen haver de retallar els seus pressupostos públics, amb intensitat diferent segons la salut de les seves finances, però sempre amb repercussions sobre els serveis públics i les inversions. Comptat i debatut, una època negra, difícil de gestionar, que va passar per damunt de governs de signe polític ben diferent i que va palesar fins a quin extrem érem vulnerables.
La seqüència segueix amb l’episodi de la covid, en el període 2020-2022: en aquest cas, un virus insignificant generat a la Xina i veloçment propagat per tot el planeta va fer aturar el món sencer. Milions de persones varen perdre la vida, la població va quedar una pila de setmanes tancada a casa, i es varen haver de mobilitzar una quantitat ingent de recursos públics, molts en forma de deute que cal pagar, per reflotar l’economia i ajudar les famílies a subsistir. Novament, la nostra vulnerabilitat va quedar nítidament reflectida en el mirall.
La seqüència es tanca aquests darrers dies, a casa nostra, amb la gran apagada patida dilluns. En aquest cas, a diferència dels altres, el fenomen va ser més local i menys greu, tant per la durada com per les afectacions, però la sensació que tot es pot paralitzar en un sol minut va ser angoixant. Per a molta gent, la paradoxa consisteix a pensar que com més sofisticada és la tecnologia que ens envolta, més pengem d’un fil, que no controlem.
Davant de situacions com la que hem viscut recentment, resulta legítim preguntar-nos amb quin grau de fatalitat i de precarietat hem de conviure. En una societat madura i adulta, la població té dret a saber, i els poders públics el deure d’explicar, fins i tot a risc que les explicacions no siguin simpàtiques o agradables d’escoltar. Els ciutadans no tenen coneixements sobre matèries de gran complexitat tècnica, i per tant han de confiar en els responsables de gestionar els temes més sensibles per a la vida ordinària. Si som vulnerables, hem de saber fins a quin punt ho som; i preparar-nos per mitigar o minimitzar la nostra vulnerabilitat.
L’apagada de dilluns deixa preguntes que cal respondre amb honestedat, transparència i solvència. Per exemple, ¿podem anar a una electrificació ràpida amb el sistema que tenim? ¿Quines conseqüències de fiabilitat i qualitat del subministrament elèctric tindrà el tancament de les centrals nuclears? ¿Calen més línies d’alta tensió i, en cas afirmatiu, quines? Quant costen les inversions que cal fer per millorar la garantia de subministrament, i com es paguen?
Han passat moltes hores des de l’apagada general i estem orfes d’explicacions mínimament solvents. No és el mateix ser vulnerable que ser incompetent. Quan un país s’atura durant moltes hores, amb les greus afectacions que comporta per a la vida moderna i per als serveis essencials, resulta totalment exigible saber què ha passat i quin risc tenim que torni a passar. No cal buscar culpables, però sí identificar els responsables, tant en l'àmbit tècnic com polític. I arribat el moment, depurar les responsabilitats, unes i altres. Quan un sistema falla estrepitosament, si no és degut a una fatalitat incontrolable, cal fer canvis de persones i de sistemes. No es pot fer veure que no passa res, ni mirar cap a un altre costat, ni amagar el cap sota l’ala.
Una reflexió final: episodis com el que hem viscut ens haurien de convidar a pensar com hem de fer front a crisis de seguretat i de funcionament sobrevingudes i inesperades. Uns mesos enrere la Comissió Europea va recomanar disposar de kits de supervivència. Més enllà de la brometa fàcil que es pot fer sobre aquest tipus d’iniciatives, o de la sensació d’alarma que poden provocar en determinades persones, dilluns vàrem poder viure en carn pròpia que no es tracta de foteses. Que les ràdios amb piles i els diners en efectiu fossin els mètodes principals per informar-se o per pagar, ens hauria de fer reflexionar sobre els sistemes de reserva que tota societat, per molt moderna que sigui, pot menester per fer front a una eventualitat que s’escapa de les nostres mans, però que impacta de ple en les nostres vides.
